Cap dia sense una gota de creativitat

No caldria insistir en l’actual preocupació per la proliferació de residus plàstics que malmeten el planeta i fan que a certs llocs (a Filipines, per exemple) els pescadors capturin més bosses i ampolles que no pas peixos. Però, per posar-hi la cirereta, la setmana passada ens van informar que, segons una universitat australiana, cada un de nosaltres s’empassa cada setmana (sense voler, a base de microfragments) una quantitat de plàstic equivalent a una targeta de crèdit, sobretot a través de l’aigua, sigui embotellada o de l’aixeta. Si és veritat o no és tota una altra cosa, perquè hi ha moltes ànimes bondadoses que, honestament esgarrifades per les informacions que reben, consideren lícit afegir-hi a tot una mica de dramatisme, si aquest dramatisme pot contribuir a fer que la gent prengui consciència de la tragèdia a la qual el món s’aboca i tal i tal. Ja em perdonarà la Greta Thunberg encarregada del negociat de residus (la Thunberg original s’encarrega, cada divendres, del de la crisi climàtica, però n’estan clonant unes quantes més perquè cada una d’elles tingui la seva pròpia àrea de preocupació),

Esgarrifades, moltes ànimes bondadoses consideren lícit afegir-hi a tot una mica de teatralització

però ni borratxo em crec que setmanalment consumeixi l’equivalent a una targeta de crèdit, sigui la Visa, la MasterCard o la del RACC.

Per apuntar-se a aquesta visualització –paraula molt en boga últimament– un supermercat canadenc (East West, de Vancouver) ha tingut una idea que moltes persones consideren enginyosa. Han encetat una campanya que porta per títol “Estalvia’t la vergonya. Porta una bossa reutilitzable”. La vergonya a la qual es refereixen és la de portar el que hi hagis comprat en la bossa que et donen (i et cobren, evidentment). Per comptes de posar-hi el nom del súper hi han imprès –en tipografies cridaneres– inscripcions que diuen “Pomada contra berrugues, a l’engròs”, “Centre de cures de còlon” o “Vídeos bizarres per a adults”. Cada bossa, una inscripció diferent. Et donen la bossa perquè hi posis les verdures o el que sigui que hi hagis comprat i així, torbat, la següent vegada que hi vagis n’hagis aprés la lliçó i portis tu una bossa de casa, neutra. Pressuposen que a tothom li farà vergonya anar pel carrer amb aquestes frases.

Ignoren la capacitat humana de capgirar les coses perquè, si realment a algú li fa vergonya anar pel carrer exhibint els seus suposats problemes de berrugues o la seva afició al porno, el primer que farà serà girar la bossa a l’inrevés, amb l’interior cap a fora, perquè ningú no pugui llegir què hi posa. Però és que, a més, moltes persones van pel món amb bosses o samarretes que fins i tot a mi em faria cosa portar. Des del dia que, passejant pel barri de Sant Antoni, vaig veure una senyora d’edat avançada, tota empolainada, amb una samarreta on es llegia “I don’t spit, I swallow” (no ho escupo, m’ho empasso), ja res no m’estranya. Ves si ara es tallaran simplement per dur bosses que permeten deduir que pateixen pòlips o càncers colorectals o que els agrada el porno bizarre.