La crisi de l’estret d’Ormuz

ELS Estats Units i l’Iran han tensat en els darrers dies l’anomenada crisi de l’estret d’Ormuz, punt clau del trànsit marítim mundial de petroli i de gas. Fins al punt que una guerra entre els dos països ja no sembla descartable: un error de càlcul de qualsevol dels dos bàndols podria precipitar-la. Els mandataris dels dos països diuen que no la desitgen. Però la seva conducta de risc en aquesta zona els contradiu. L’últim perill ha estat l’atac ordenat per Trump contra objectius iranians, com ara radars i bateries de míssils, que havia d’haver-se dut a terme abans-d’ahir dijous i va ser avortat pel mateix president, donant nova prova de la seva conducta erràtica, quan els avions nord-americans ja estaven enlairats i els vaixells de guerra en les seves posicions.

Aquest atac frustrat marca la cota superior, fins a la data, d’una escalada inquietant. En més de dos mesos hem assistit a la declaració per part de Trump que la Guàrdia Revolucionària (que és una força estatal iraniana) és una organització terrorista; a atacs, sense víctimes i amb escassos danys materials, a petroliers al golf Pèrsic; a noves sancions de Trump que asfixien una mica més l’economia del país dirigit per Ali Khamenei; a amenaces de l’Iran d’augmentar la producció d’urani enriquit i l’emmagatzemament d’aigua pesant; a trameses suplementàries de tropes nord-americanes; o a l’atac a un sofisticat dron de vigilància dels EUA. La tensió és, doncs, sostinguda i no presenta signes de recessió. Aerolínies comercials de tot el món ja eviten sobrevolar l’àrea.

L’enemistat entre els EUA i l’Iran ve de lluny. Entre els seus episodis destaca el de la “crisi dels ostatges”, quan el règim dels aiatol·làs va mantenir captius un any

i mig, entre 1979 i 1981, 52 diplomàtics nord-americans. Sense oblidar la “guerra dels petroliers” (1987), en la qual les mines van complicar el trànsit marítim, ni l’ominós abatiment d’un Airbus iranià amb 290 passatgers a bord, degut a un míssil dels EUA.

Barack Obama, que va precedir Trump a la Casa Blanca, va mirar de recompondre les relacions bilaterals mentre frenava el projecte nuclear iranià. El 2015, els EUA, el Regne Unit, França, Alemanya, Rússia i la Xina van firmar amb l’Iran un acord pel qual aquest país es comprometia a aturar la cursa nuclear a canvi del relaxament de les sancions sobre la seva economia.

Aquest acord, de laboriosa preparació, garantia un període de calma per a una relació accidentada en una zona sensible. Però a Trump no li agradava, per la qual cosa va voler fer-lo més restrictiu. Després, l’any passat, va excloure’n el seu país i va iniciar una política de màxima pressió sobre l’Iran, per debilitar els seus líders.

Trump té, per tant, bona part de responsabilitat en el que està passant ara. Com la tenen el secretari d’Estat, Mike Pompeo, i l’assessor de Seguretat Nacional, Joe Bolton, tots dos amb merescuda fama de falcons, que són de la mateixa corda. També la tenen, encara que aquesta vegada potser no tant, les autoritats iranianes que ordenen respostes a les accions de Trump.

Davant la política arrogant i divisòria del president dels EUA, els altres països que el 2015 van firmar l’acord nuclear amb l’Iran, i que encara l’honoren, tenen una responsabilitat extraordinària. Els correspon mantenir oberta la via diplomàtica, l’única adequada si s’aspira a pacificar una zona d’importància geoestratègica global, d’equilibris inestables, de tradició conflictiva i amb serioses possibilitats d’anar a pitjor.