Condemna

Condemna per violació. La Manada ha passat pel Suprem i ha sortit amb 15 anys de presó. Es tanca així un capítol negre de la justícia espanyola que va començar fa tres anys quan un grup de bocs, en plena cacera de qualsevol presa jove que trobessin pel camí, van sadollar la seva testosterona de primats agredint, per totes les vies possibles, una jove de 18 anys que havia sortit a celebrar els Sanfermines, mentre gravaven la seva gesta. Després se’n van anar de copes i van mostrar el trofeu a les xarxes. Tot era com semblava, malvat, violent, groller, primitiu, repugnant, el quadre complet d’una violació massiva, perpetrada per uns tipus sobreeixits de masclisme ranci i mancats d’humanitat.

Després tot seria delirant, a partir de l’aberrant sentència, en primera instància, firmada pels magistrats Francisco Cobo, Raquel Fernandino i Ricardo González, que va demanar l’absolució dels acusats.

La violació anal, bucal i vaginal va desaparèixer de quadre, l’agressió múltiple es va diluir en simples abusos i les penes van ser irrisòries.

Alhora, se’ls va atorgar la llibertat sota fiança de 6.000 euros i, mesos

després, el Tribunal Superior de Navarra va confirmar la sentència per simples abusos, i va mantenir la llibertat dels acusats. És evident que els paios no es deien Rosell, ni Junqueras, ni Forn, ni Rull, ni Sànchez, ni Turull, ni Romeva, ni Cuixart, i tampoc no eren Forcadell, ni Bassa, ni eren culpables d’haver ofès Espanya, només eren violadors de dones. No hi havia, doncs, motiu ni per a la presó, ni per deixar de cobrar el sou de guàrdia civil o de soldat d’un parell dels agressors, feliçment reincorporats als respectius cossos, encara que, per sort, l’exèrcit en va expulsar un d’ells. La indignació va ser generalitzada a tots els racons de la decència, i va arribar fins i tot a l’ONU, que es va queixar de la sentència, i al Parlament Europeu, que va demanar d’adaptar les legislacions estatals al Conveni d’Istanbul, però això no va ser obstacle perquè aquests paios continuessin en llibertat.

Finalment el Suprem ha cicatritzat una ferida social que afectava totes les dones i, en particular, les víctimes d’aquest tipus d’agressions, condemnades a ser heroïnes per poder evitarles. Perquè aquesta era, sens dubte, la vergonya més flagrant de la sentència de La Manada, que va considerar que va existir “una violència mínima” per a l’agressió, ja que la jove estava tan aterrida que no va ser capaç de defensar-se. És a dir, la culpa era de la víctima per no haver-se posat en situació de perill de vida, intentant parar la violació de cinc paios.

Sens dubte, La Manada va ser la metàfora d’una mentalitat retrògrada, instal·lada al cervell de molts jutges, incapaços de canviar el paradigma del masclisme secular. Una vergonya per a la judicatura, una indefensió terrible per a la víctima i una agressió afegida per a qualsevol dona violada. Ahir es va fer justícia.

Tot era malvat, violent, primitiu, repugnant, el quadre complet d’una violació massiva