Dues nacions

Conviuen en un mateix lloc geogràfic i en una mateixa societat dos sentiments nacionals que s’han descarnat com antitètics i mútuament refractaris

Catalunya ja no és una nació. Almenys en són dues. I és la conseqüència de tots els anys de presidència i polítiques de Jordi Pujol més aquesta gairebé una dècada de processisme. Sense voler tampoc amagar la responsabilitat dels governs tripartits, que van convertir en un problema i no en una oportunitat la reforma de l’Estatut i van ser incapaços d’enfrontar el marc mental nacionalista. I sense pretendre silenciar l’abandonament durant decennis de Catalunya per part dels successius governs espanyols, que liderats pels dos partits majoritaris van trobar més fàcil entendre’s amb l’amo Pujol que haver d’entendre la complexa realitat catalana.

Que a Catalunya hi hagi avui dues nacions és també fill de l’abandonament sistemàtic del debat i les idees per farcirho tot d’una cosa pitjor que la ideologia: el sentiment. Hi va haver un temps, amb l’adveniment de la democràcia, en què Catalunya es va creure una nació. I encara que es rebutgessin els conceptes herderians del Volkgeist, l’esperit del poble, s’havia arribat a una síntesi que alguns ara enyorem. Una nació cultural que assolia l’autogovern i es conformava, sota el paraigua de la Constitució, com una “nacionalitat” (sic) en forma de comunitat autònoma. Conformar-se va ser també, en el seu altre sentit més col·loquial, el que van fer al seu dia els nacionalistes més exaltats. Va semblar possible, doncs, ser una nació catalana amb llaços lingüístics i culturals no només amb les Balears i el País Valencià, sense haver, però, de renunciar alhora a ser i sentir-se una mica, o molt, o gairebé gens, espanyol. De fet, el nostre nivell d’autogovern és innegable. I prova d’això és la gestió i control de l’ensenyament, la sanitat, una força de seguretat de disset mil agents, més els mitjans de comunicació públics i, cas insòlit a Europa, fins i tot les presons com a part d’un poder polític i administratiu que ara ha estat portat, gairebé paradoxalment, a un curtcircuit que ha fet saltar els ploms.

No pretenc negar tampoc el tracte desfavorable o fins i tot la suposada asfíxia financera de la Generalitat –de la qual alguna responsabilitat es derivaria també sobre els governs autonòmics, o no?– ni la barroera utilització electoral, sobretot per part del Partit Popular, de la qüestió catalana. Una vegada més, prova fefaent de com tot nacionalisme pretén el poder encara que posi en perill la pàtria a la qual suposadament es deu. Això ja no va de discutir l’evident o fals de segons quins postulats, ni de rebutjar

apreciacions més o menys sentimentals, que cadascú té el seu bon cor.

El que passa avui, segons el meu minvat parer, és que conviuen en un mateix lloc geogràfic i en una mateixa societat dos sentiments nacionals que s’han descarnat com antitètics i mútuament refractaris. La gran nació dels del mig, els que no volen triar bàndol ni bandera, pateix avui el menyspreu creuat de dos sentiments irreconciliables en l’horitzó immediat. Uns han abraçat l’estelada i repeteixen que Espanya és un Estat opressor i que el feixisme els reprimeix. Ja ho sabeu: que si Hongria, que si Turquia... En la seva ceguesa, insisteixen que la llengua catalana està perseguida malgrat que, senyores i senyors, eduquem en la nostra llengua. Però han estat massa anys d’alimentar un sentiment de nació que es pretén mil·lenària i permanentment oprimida. Resulta un esforç erm intentar explicar obvietats històriques que són furiosament rebatudes sense que ningú no reclami ni més lectures ni millors debats. D’altres s’han refugiat, al seu torn, en els tòpics més rancis d’una Espanya que semblava feliçment superada, per sentir-se òbviament i recíprocament perseguits pel nou feixisme intimidador i supremacista. També és sabut: que si el nacionalisme flamenc, que si l’Ulster... I en el seu orgull ferit s’han covat nous ous de la serp, que partits polítics de creació encara recent fan créixer sense pudor.

Necessitaríem una cartografia de què està passant. I benvinguts siguin sociòlegs i politòlegs si poden ajudar a suturar la ferida. Perquè la divisió en dues nacions s’ha de travessar forçosament en alguns llocs comuns, que cal detectar per fer-ne l’estudi topogràfic. És una tasca d’anys, però cal reconstruir aquella gran zona comuna lliure de l’aiguamoll i de la terra eixuta.

Transversal és una paraula molt utilitzada però que, com tantes d’altres, gairebé ha deixat de tenir significat. El que hauríem d’intentar entendre, per evitar les seves nefastes conseqüències, és quin paper desenvolupen determinades variables en la confrontació. És un factor la llengua materna? Els cognoms? L’origen familiar? La renda disponible? El nivell d’estudis? Habitar en una ciutat gran o petita? En un poble de l’interior o de la costa? Haver viatjat per la resta d’Espanya o per Europa? Com se segmenta el sentiment de pertinença per capes generacionals? I per sexes? Significa quelcom encara el passat carlí d’una població, una família? El bàndol en què van estar els nostres avis en la darrera guerra civil? L’escola pública o la concertada o la privada?

Vull continuar creient en la Catalunya de la convivència i el respecte, però l’espectacle aberrant i vociferant de la setmana passada a Barcelona, a Sant Cugat del Vallès, a Santa Coloma de Farners, no fa més que augurar temps pitjors. I la degradació dels comportaments ciutadans corre paral·lela a la de les institucions, així que penso que no podem ni hem d’esperar més per deixar de banda banderes i embridar els sentiments. La racionalitat ens hauria de portar a reconèixer que la secessió no té sentit en aquesta Unió Europea. I que precisament a l’Europa que hem de construir pot tenir cabuda una independència sense independència, és a dir, sense pronunciaments vuitcentistes ni buscant l’enfrontament civil. Perquè tant si Catalunya arribés a ser un estat lliure associat d’Espanya o una nació nova amb les seves fronteres i himne, suposo que voldrem que la bandera europea sigui la nostra, a veure si ens fem ciutadans d’una nació més gran, inclusiva, culta i feliç. Digueu-me il·lús.

La degradació dels comportaments ciutadans corre paral·lela a la de les institucions, per això cal deixar de banda les banderes i embridar els sentiments