Llamps i trons taronges

La parella Valls-Rivera va sorprendre polítics i ciutadans, que aviat vam veure fissures en la seva prometedora relació per portar al cim el partit taronja. Arribava de França un fitxatge estel·lar per encapçalar la llista de Barcelona, amb aires renovats i sonates de vers lliure, com va ser el seu passatge a la Gàl·lia. Molts dins i fora del partit presagiaven la tempesta d’egos amb llamps encegadors al cel de Ciutadans. No es van equivocar.

La setmana es va despertar amb la divergència indissoluble de Valls i Ciutadans pel suport a Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. I Colau va ser reelegida amb el suport de PSC i Valls, i la direcció de Ciutadans, a través d’Inés Arrimadas, confirma que les relacions amb l’ex-primer ministre francès han quedat relegades al passat. Els trons dimecres, després dels llamps de dilluns, amb les declaracions incendiàries de Manuel Valls contra la formació taronja: “No es pot pintar sempre Espanya en blanc i negre. Es diu liberal, progressista i europeista, però Cs s’ha convertit en el partit que pacta de fet amb una formació reaccionària

La sortida per separat de Rivera i Valls la nit electoral per oferir el balanç de Ciutadans presagiava el divorci

i antieuropea”. No es va deixar el full en blanc ni hi va haver esborradures, sinó missatges amb la direcció exacta i l’objectiu d’emprendre el seu camí en solitari, esperant una nova oportunitat: “Jo no vaig venir a Espanya per lluitar pel lideratge de les tres dretes”.

Sorgeixen els rumors que el nou regidor de l’Ajuntament de Barcelona pugui crear el seu propi partit; la veritat és que en el primer round de la guerra oberta amb el seu antic partit ha sortit no només amb la victòria, sinó reforçat. La seva història d’amor ha quedat no només invalidada, sinó que amb el temps veurem que va ser, més que un error, una farsa. Valls amenaçava amb la seva posició irreconciliable si la formació taronja estava disposada a aliances amb Vox, però la seva proposta de cordó sanitari contra el partit d’extrema dreta va caure en sac foradat i va haver d’anar a la famosa trobada de partits de dretes a la plaça de Colón, amb l’objectiu comú de demanar la dimissió de Pedro Sánchez. Valls hi va acudir empassant-se els seus gripaus, però es va negar a pujar a l’escenari i ser el D’Artagnan per a la foto de Casado, Rivera i Abascal.

La prima línia de comunicació entre Rivera i Valls es va trencar al cap de poques setmanes. Tots dos respectaven la seva fràgil unió i silenci en espera de les municipals del maig. La sortida per separat de Rivera i Valls la nit electoral per oferir el balanç de Ciutadans presagiava el divorci. Sempre s’ha dit que no hi pot haver dos galls en un mateix corral i es torna a confirmar el refranyer popular. Valls i Rivera no han mostrat totes les seves cartes i, com en totes les males relacions, quan s’acaba l’amor, si és que en alguna ocasió n’hi va haver, comença la veritable història: la dels retrets i travetes.

Rivera no pot consentir que ningú li faci ombra en el seu lideratge del partit i, encara menys, un díscol com Valls. Sap que ha de neutralitzar-lo, però sense exposar-se en excés. No és bo amagar-se darrere Arrimadas ni tampoc darrere del PP, de la qual cosa l’acusa Valls. Curiós que se’ls pugui tornar a veure junts al casament de Valls amb Susana Gallardo el pròxim 14 de setembre; pot ser fins i tot que la seva imatge superi en interès la foto de Rivera i Malú.