Que només sí sigui sí

Ho escrivim a crits: PER FI S’HA FET JUSTÍCIA. Doncs no, ella no s’ho va passar bomba. Ni s’ho va buscar per desvergonyida. Ni pel fet de tenir 18 anys i voler passar-s’ho bé una nit de Sanfermines. Ni per puta, tal com algú va arribar a suggerir. Cinc homes com cinc torres, amb deu quilos més d’envergadura per barba, la van acorralar en un portal, la van penetrar per on van voler, es van aclamar, la van gravar en vídeo i es van vantar de la seva gesta. Després van llençar el mòbil i la van deixar tirada, a terra. Costa d’imaginar que hi pugui haver algú més indefens en aquestes circumstàncies.

Aquella nit ella va deixar de ser propietària de si mateixa. Ens preguntem si després d’allò ho ha tornat a ser...

Aquell parany va ser una “situació intimidadora”. És el relat que en fa el Suprem, un tribunal que ahir ens va tornar la credibilitat en un sistema jurídic on hi continuen havent jutges i advocats a qui costa de distingir la realitat de les fantasies sexuals masculines més fastigoses. Ja està bé que es tracti els victimaris de la violència masclista amb infinitat de presumpcions. Ja n’hi ha prou que la víctima no només no obtingui protecció sinó que acabi ella mateixa virtualment condemnada per dues agressions: primer en un portal i després en un jutjat amb sentències vergonyants. La societat està més sensibilitzada que mai. Els poders polítics, també. Hi ha altres manadas, prop d’un

La trajectòria judicial d’aquest cas arrossega episodis que fan fàstic i que no s’haurien de repetir mai més

centenar, pendents de jutjar-se. Mil assassinades per crims de gènere des del 2003. Tant de bo aquesta vegada sigui certa l’esperança que tots abracem: que hi hagi un abans i un després, i que els jutges sentenciïn amb més rigor.

Perquè va ser una violació, no un abús. I això és un delicte. Article 179 del Codi Penal. Amb els agreujants de l’article 180, per la “vexació”, per l’“ostentació” que van fer els agressors i pel benefici que suposa la superioritat del grup.

Perquè hi va haver una “força intimidatòria suficient” sobre la jove. Sempre segons el Suprem, la van forçar a tenir relacions sexuals sense el seu consentiment. A crits, ho tornem a dir, SENSE CONSENTIMENT. Paralitzada per la por, doblegada pel terror, ella va callar, sí, va emmudir i va tancar els ulls mentre cinc mandrils la violaven.

Perquè la intimidació, ara provada, va fer que ella “adoptés una actitud de submissió, fent el que els autors li deien, davant l’angoixa i intens aclaparament que la situació li va produir pel lloc recòndit, estret i sense sortida on va ser introduïda per força”. NO ÉS NO.

La trajectòria judicial d’aquest cas arrossega episodis que fan fàstic i que no s’haurien de repetir mai més. Hi ha una sensació general d’alleujament en la societat, la idea que sortir al carrer i mobilitzar-se pel que és just val la pena. I així és. Però encara és una victòria insuficient. Ara toca que hi hagi una revisió de preceptes penals concrets perquè les interpretacions que facin els jutges davant la violència masclista no deixin les víctimes encara més indefenses.

Fins que NOMÉS SÍ SIGUI SÍ.