Intrigues de frontera

Una debilitat: Maestros de la restauración (DKiss). El programa segueix les peripècies d’un antiquari-restaurador que viatja per la Gran Bretanya per comprar coses que després podrà revendre. L’encant del programa és la reiteració de la fórmula i la capacitat del protagonista, Drew Pritchard, per regatejar i fer-te entendre la lògica de la compravenda com a motor existencial. És una lliçó de capitalisme primigeni en què la paraula i l’encaixada de mans substitueixen els contractes i en què emergeix un amor contagiós per coses aparentment inservibles o fora de catàleg. Sovint els capítols són mecànics en el sentit que no contenen grans emocions. Però de tant en tant apareixen objectes o invents que exciten la voracitat compradora de Pritchard, com una Lambretta dels anys cinquanta o dos penjadors de paret, molt inquietants, amb cara de pallasso.

L’estrena de la sèrie documental El caso Alcàsser (Netflix, cinc capítols) proposa una immersió retrospectiva en uns anys en què la televisió privada estava decidint els límits de toxicitat a l’hora de traslladar a la pantalla els principis de la truculència i el sensacionalisme de la crònica negra. El cas de les tres nenes raptades, violades i assassinades va establir els fonaments d’un tipus d’espectacle que va connectar amb els instints més primaris de l’audiència. La part més interessant del documental és precisament haver sabut ordenar cronològicament les claus del cas i, alhora, els punts crucials de la causa judicial, amb imatges inèdites i punts de vista enriquits pel pas del temps. La perspectiva no deforma l’essència de la versió televisiva del cas però sí que en proposa un relat alternatiu, amb testimonis que participen en aquest exercici d’aclariment retrospectiu i, sobretot, amb l’absència d’una llarga llista de persones que s’han negat a ser entrevistats. És una llista que podria servir per fer una altra sèrie i que, en canvi, no inhabilita el contingut del documental. L’interès de la història és tan potent i la manera d’explicar-ho tan eficaç que fins i tot acabem perdonant un desenllaç maldestre de bones intencions de denúncia sobre la violència masclista que és més una concessió al present que no pas el retrat d’una consciència de l’època.

És una lliçó de capitalisme en què la paraula i l’encaixada de mans substitueixen els contractes

Der pass amplia la franquícia de les sèries inspirades en l’escandinava Bron, que explicava una investigació policial truculent a través d’un cadàver que apareixia just a la frontera entre Dinamarca i Suècia. Després se’n van fer dues readaptacions igualment notables, una ambientada a la frontera entre Mèxic i els EUA i una altra, encara més hipnòtica, amb un cadàver situat al túnel que separa França i Anglaterra. Ara arriba, amb petits canvis en l’estructura, la versió de la franquícia ambientada a la frontera muntanyenca entre Alemanya i Austria. Dels primers capítols n’emergeix la potència claustrofòbica del paisatge i el caràcter dels dos protagonistes, una inspectora alemanya vital i constructiva i un detectiu austríac enfonsat en la pròpia decadència depressiva.