“Zapatero...”

Orquestra Simfònica de Viena

Director i violí: Leonidas Kavakos Lloc i data: L’Auditori (19/VI/2019). Ibercamera Crec que els melòmans tenen clar que no és el mateix ser un bon músic d’orquestra, solista o director, tots fonamentals per a una bona vida musical que exigeix una especialització en profunditat i que no s’improvisa, tot i ser molt bo en alguna d’aquestes especialitats. I tret de casos singulars –podríem parlar de Barenboim i pocs més–, la compatibilitat no sol ser positiva, com és el cas de Pinchas Zukerman o de Vladimir Ashkenazi, que no poden superar la marca a què han arribat amb el seu virtuosisme amb l’instrument i poc aporten a la direcció.

Però cadascú és un món i les ambicions i els camins són inescrutables, no se sap mai... El violinista Kavakos sembla que ha tingut aquesta afició al podi des de fa anys, i pel que he pogut testimoniar, amb poques condicions. És sorprenent com a violinista pel que fa a la limpidesa i qualitat del seu so i la seva tècnica, amb un arc magnífic. Recordo un Bartók meravellós. I aquest cop ens ha proposat el Mendelssohn en mi menor, una de les joies del repertori, atenent l’orquestra quan podia i havent-hi de confiar molt –una orquestra, per descomptat, ja madura i coneixedora del repertori–.

Però ja des del començament, amb la frase inicial a solo, Kavakos va exhibir un so gairebé tan perfecte com impersonal, per bé que sempre dotat d’un gran cabal de tècnica i naturalitat en l’execució. Un gran en la matèria. A l’hora d’assumir la direcció, però, no va poder controlar plànols, en alguns passatges es va perdre en la potència orquestral, es va preocupar pel control de les dinàmiques i va descuidar matisos expressius. Es pot tocar, sí, però ens aporta poc. I en aquests cicles no estem per a aquestes coses.

La Primera de Brahms és arriscada, és una obra molt difícil. I quan va canviar el violí per la batuta, Kavakos no va saber portar l’orquestra a bon port. Quan els experimentats professors de l’orquestra no miren al director és que ells mateixos han assumit aquest paper perquè el seu gest sol ser confús, poc clar o innecessari. I en aquest cas, a més, desmesurat, alambinat, com al tercer moviment. Si ens centrem en l’audició, les coses responien a aquell panorama d’orquestra que toca sola, sense matisos i amb falta de plànols. Aquesta simfonia té dos moments de tensió importants, al començament i a prop del final de l’obra, quan el tust del timbal reforça la tensió de la frase sense assumir mai un primer plànol, cosa que Leonidas Kavakos també va descuidar.

Hi va haver moments del temps final en què la sonoritat de l’orquestra va ser desmesurada, estimulada des del podi. Es va veure un intent d’aportar un toc personal en els pizzicatti del començament de l’últim moviment, que no va passar d’aquí. En síntesi, un gran violinista que sembla incompatible amb la direcció.