Surfejar en el desordre

La frase és d’un membre del Consell Executiu: “Volíem tenir un Estat i podem acabar perdent un país”. Afortunadament, no tot és efervescència en l’univers sobiranista, sinó que també hi ha ciutadans que estan seriosament preocupats per la deriva en la qual ha entrat Catalunya. Viure amb una insurrecció de baixa intensitat comporta complicar el dia a dia dels ciutadans que resideixen en aquest territori, però també suposa frenar l’arribada de turistes i d’inversions. Sembla no preocupar a ningú que el PIB de Madrid creixi aquest any el 2,6 i que el de Barcelona ho faci l’1,8, segons el BBVA. El 2016, la capital catalana superava en tres dècimes el creixement de la capital d’Espanya. No tot és culpa del procés, però els experts reconeixen que ha estat un factor de risc que ha perjudicat la marxa de l’economia catalana. La manca d’iniciativa del Govern, que fa dos anys que està sense pressupostos, i l’estira-i-arronsa entre el món independentista tampoc no són aliens a aquesta pèrdua de lideratge. Si a tot això li afegim la inestabilitat de la vida catalana després de la sentència, tenim un quadre poc estimulant en uns moments de desacceleració econòmica.

El desordre en què ens toca surfejar als catalans –i particularment als barcelonins– no és una cosa espontània com els bolets, malgrat que coincideixen aquesta tardor. Existeix un estat major senserostrequehadissenyatunfullderutacapalprecipici.Éspossible que creguin ingènuament que aquesta tensió obligarà l’Estat a negociar: també ho van pensar fa dos anys quan van convocar l’1-O i van proclamar després la independència al Parlament, amb el resultat conegut. Entre les amenaces que es discerneixen, figura en lloc destacat el 9-N, la jornada de reflexió. Data assenyalada en vermell pel Tsunami Democràtic. Els haurà passat pel cap ocupar els col·legis electorals, però aquesta vegada perquè no es voti?

Aquest país necessita nous lideratges, pausa i un nou relat de futur. Per a aquest afany no es requereixen piròmans, sinó bombers. Per desgràcia, avui manen els primers. I molta bona gent creu que la violència és legítima, que l’Estat està contra les cordes i que la independència és a la vora. Necessitem la revolució dels pragmàtics, si no volem acabar perdent definitivament el país.