Recordant V.A.

Cada vegada que arriba aquest moment de posar el meu rutinari món del revés per sincronitzar el meu rellotge amb el d’Europa, recordo el senyor Batlle. N’he oblidat el nom de pila o potser no el vaig saber mai, perquè on vam coincidir (per molts anys i centenars de migdies) tots li dèiem V.A. Era la sigla de Viejo Asqueroso, en castellà, que ell defensava amb gust perquè se la va guanyar en un club (el Natació Barcelona) on sempre ha estat millor portar un àlies de caires ofensius que no tenir-ne cap. És una qüestió d’estatus de què avui dia es continuen enorgullint el senyor Rata i el seu fill Tolín, la família Cabetxita o el Poeta, per posar-ne només alguns exemples.

Doncs això, em recordo de V.A. perquè ell va resoldre el problema molt ràpid. V.A. no va canviar mai l’hora.

Així, durant gairebé 30 anys de la seva llarga vida, tots els que va estar jubilat, va ajustar els seus hàbits a l’horari inamovible del vell rellotge de canell mecànic que no li va fallar mai. I, depenent de l’època de l’any, avançava o endarreria les visites al club barceloní. Una hora abans o després. Passant ordenadament pel gimnàs, pel takatà (una mena de voleibol típic de la Barceloneta que es juga per parelles amb una pilota de tennis) i per la sauna. I acabant ja gairebé a mitja tarda amb un bany glaçat a la piscina dels galápagos, coneguda així perquè la majoria dels seus habitants tenen vuitanta i tants anys. O noranta i tants anys...

Diuen que el canvi horari d’hivern és més suportable. Que a la latitud on som el fet que a mitja tarda sigui negra nit és el més raonable. I que en definitiva sortim més ben parats d’aquell forat negre que regalem al temps perquè amb el canvi guanyem hores de sol.

Doncs jo no ho duc gens bé. Sense

Als maratonians el canvi horari els fa anar de bòlit perquè també interfereix en les seves rutines intestinals

arribar als traumes que expliquen alguns esportistes d’elit (als maratonians el canvi horari els fa anar de bòlit perquè també interfereix en les seves rutines de trànsit intestinal, que es veu que són essencials en les seves llargues curses), ara mateix estic sumida en un caos que no sembla passatger. A partir de les sis del vespre m’arrossego com ànima en pena. Em neurotitzo quan la llum natural es retira i després, a sobre, no aconsegueixo enxampar el son. Ni aixecar-me del llit quan toca . Em moro de gana entre hores, però se’m passa tan bon punt el plat arriba a taula. Estic de mal humor... Ah! I, a més, se’m tapen les oïdes.

I, malgrat tot, continuo sense assumir els savis consells del senyor Batlle. Amb retard, he posat gairebé tots els meus rellotges al dia. He canviat el del cotxe (i crec que he desajustat el control dels llums i el sistema d’alertes de possibles fallades electròniques) i he actualitzat els de casa.

Ara només em queda esperar. Calculo que d’aquí mig any (amb el nou canvi) ja hauré ajustat el meu.