La Vanguardia (Català-1ª edició)
El virus que ningú no va veure venir
En només sis mesos, la Covid-19 ha dinamitat la nostra manera de viure
Fa sis mesos, només sis mesos, poca gent fora de la Xina havia sentit parlar de Wuhan. En un mercat d’aquesta ciutat xinesa, però, campava un virus que s’estendria implacable pel planeta, infectaria milions i mataria centenars de milers de persones, sumiria l’economia global en la pitjor recessió en gairebé un segle, aixecaria fronteres i transformaria la manera de socialitzar, treballar, aprendre i fins i tot tocar-se.
El món és avui molt diferent d’aquell 31 de desembre del 2019 en què la Xina va informar l’Organització Mundial de la Salut d’un brot infecciós d’origen desconegut a Wuhan. Va ser una d’aquelles notícies que passen gairebé desapercebudes. La primera menció a La Vanguardia és de cinc dies més tard, una nota al peu de la pàgina 35 titulada: “Alerta per l’aparició d’un nou tipus de pneumònia a la Xina”.
Diversos factors expliquen per què la Covid-19, a diferència d’altres epidèmies sorgides els últims vint anys, no va poder ser continguda i es va convertir en una pandèmia de dimensions inaudites.
D’entrada, la mateixa naturalesa del virus, amb unes característiques “perfectament adaptades al món modern” que n’han facilitat la propagació ràpida, diu David Leon, professor d’epidemiologia de la London School of Hygiene and Tropical Medicine.
Els experts sanitaris van prendre les seves primeres decisions basant-se en les experiències recents amb els coronavirus del SARS i del MERS, dos dels seus parents més propers, cap dels quals no va superar els 10.000 infectats. El nou virus, ara ho sabem, es transmet amb molta més facilitat. És també menys mortífer i és un gran avantatge per a un vitest, rus: “Si és massa letal mata la gent que el té i el pot transmetre”, diu Leon.
Però la seva millor arma és el sigil. Els malalts són infecciosos abans de desenvolupar símptomes, abans de ser conscients que tenen el virus i poden estar contagiant. Un gran percentatge dels infectats mai desenvolupa símptomes, si bé hi ha debat científic sobre la seva capacitat infecciosa.
Peter Klimek, investigador del Complexity Science HUB de Viena i membre de l’equip que assessora el Govern austríac, ho resumeix així: “Sempre corres darrere del virus. Fins i tot quan et fas el ja arribes tard”. Aquesta particularitat, que avui ens fa guardar una distància social preventiva, no es va conèixer fins al març. Per a Europa i els Estats Units, ja era tard.
Un virus nou i desconegut, que s’amaga, i que ha irromput en un planeta més interconnectat que fa deu anys. Segurament mai un virus no ho havia tingut més fàcil per estendre’s”, diu David Leon.
Segons un investigador, “sempre corres darrere del virus; quan fas el test, ja arribes tard”
L’emergència de la Xina com a potència econòmica, el seu paper a les cadenes de producció globals, explica que un virus nascut en una ciutat xinesa pugui sortir cada vegada més ràpid fora.
Sobre la tempesta perfecta de la Covid-19 han bufat també vents polítics. El règim comunista xinès va silenciar a l’inici els metges de Wuhan. Però els errors no han estat patrimoni de règims autoritaris. Molts governs, amb les democràcies més sòlides i riques al capdavant, van pecar de supèrbia i només van actuar quan era massa tard. “Molts van trigar a ser conscients de la gravetat i es va perdre un temps preciós. Ara sabem que cada dia que reaccionem o no estan en joc moltes vides”, afirma Klimek.
El temps era un factor clau i alguns en tenien més que d’altres.
El temps era clau i alguns en tenien menys: a Londres hi va haver mil pacients zero