La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com fruita madura
Trenta-cinc anys després de ser percebuda com a objectiu prioritari, Perpinyà ha caigut a les mans de l’extrema dreta per incompetència dels adversaris
Perpinyà. Quant fa que no sentíeu parlar de la ciutat? Potser us sona l’acte multitudinari que hi va celebrar Carles Puigdemont el 29 de febrer, en els dies previs a la pandèmia. Però és probable també que l’última vegada que vau pensar en la capital del Rosselló fos el 2014, l’any en què va córrer l’alarma perquè la ciutat estava a punt de caure a les mans de l’extrema dreta del Front Nacional de Marine Le Pen.
Sí, fa sis anys ja es parlava amb horror de la caiguda de Perpinyà. Aquí baix, a l’altre costat de la frontera, Vox, que comparteix i supera en extremisme les idees del Front Nacional, s’acabava de crear i les seves expectatives electorals eren mínimes. A Badalona, Xavier Garcia-Albiol ja utilitzava la retòrica antiimmigració per guanyar eleccions. Però a França l’extrema dreta era un perill tangible des dels anys vuitanta. Sempre amb la convicció que Perpinyà havia de ser per al Front Nacional, rebatejat el 2018 com a Ressemblement National (RN).
Han hagut d’esperar 35 anys, però ho han aconseguit. La nit de diumenge passat, a les 20 hores, Marine Le Pen va tuitejar: “Perpignan!”.
El personatge que ha obrat el miracle ha estat Louis Aliot, advocat que va ser parella sentimental de Marine. Ho va intentar tres vegades. En les dues anteriors els altres partits es van mobilitzar per barrar-li el pas. Aquesta vegada no. Per guanyar, Aliot s’ha oblidat dels exabruptes racistes i antisemites del 2014. S’ha aliat amb la dreta local en una ciutat que sempre ha estat de dretes, que la governen des del 1959. Fins i tot ha parlat de catalanitat. Una cosa inofensiva en l’actual context, però inusual en el discurs del lepenisme tradicional.
La victòria d’Aliot li garanteix un futur brillant en el partit. Home d’ordre, que no comparteix els tics antieuropeistes i obreristes de la seva excompanya, ja sona com a candidat per a unes futures presidencials. És la nova cara de l’extrema dreta, la dreta extrema. Estructurada entorn del discurs antiimmigració i la guerra cultural, però allunyada del partit cridaner que va fundar el paracaigudista Le Pen el 1972.
La pregunta sempre és la mateixa. Per què Perpinyà? Amb 120.000 habitants, la ciutat té un dels índexs més grans de pobresa de França (cinquena en el rànquing). També de desigualtat (quarta). Té un atur força elevat (20% abans del virus). La criminalitat és alta i la percepció d’inseguretat també ho és. L’agricultura i la viticultura van dinamitzar la zona als anys cinquanta, però l’ingrés d’Espanya al Mercat Comú (1986) va tallar de sobte aquella expansió. Després, el Rosselló es va llançar en braços del turisme i de la construcció. Perpinyà no ha tingut mai una indústria ni l’esperit innovador de les veïnes Tolosa de Llenguadoc i Montpeller.
Ciutat cosmopolita, Perpinyà està increïblement fragmentada. Socialment i ètnicament. Les dues comunitats més pobres, els gitanos i la població d’origen magribí, no s’entenen gens. El 2005 es van enfrontar, hi va haver morts i saquejos al centre de la ciutat. La depauperada comunitat gitana es concentra al barri de Sant Jaume, el més pobre de França. Va arribar a la ciutat al segle XVI, equival al 10% de la població (la concentració més gran de l’Europa occidental), parla un català miraculosament inalterat i s’ha beneficiat històricament del clientelisme que practicava la dreta governant a l’alcaldia. La d’origen magribí, al seu torn, ha estat instrumentalitzada pels socialistes per erosionar el govern local.
Però tot és encara més complicat. Perpinyà és ciutat de frontera. El 1962 va acollir 17.000 pieds noirs, francesos nascuts a Algèria, que van fugir quan el país africà va assolir la independència. L’experiència vital els va escorar cap a la dreta i l’animositat cap als magribins. I explica en part el resultat de les municipals del 1989: un militar amb historial a Algèria, i fundador de l’OAS (terroristes d’extrema dreta), Pierre Sergent, va obtenir el 29,25% del vot per al Front Nacional. La ciutat semblava predestinada.
Finalment hi ha els francesos del nord del Loira, molts d’ells arribats per a una jubilació assolellada. Amants de l’ordre. Són els “gavatxos”, com els anomenen els nascuts a Perpinyà, els “catalans de souche”, que amb prou feines superen el 41,5% de la població.
L’establishment polític local tampoc no és un model de dinamisme. La ciutat ha estat governada des del 1959 per la dinastia Alduy. El pare, Paul Alduy, va cuidar els pieds noirs i va trobar el seu comodí en els gitanos. El fill, Jean-Paul Alduy (1993-2009), va pensar que el dinamisme que arribava del sud havia d’obrir la ciutat al món i treure-la del racó de l’hexàgon en què es troba. Va apostar per l’Euroregió i el TGV. Va publicitar una catalanitat tènue per superar tanta fragmentació. El Rosselló va passar a ser la Catalunya Nord i la ciutat es va publicitar com “Perpignan, la catalane”. Però al final París va deixar Perpinyà sense el TGV. I el 2009 va haver d’abandonar l’alcaldia per frau a les municipals d’un any abans (quan es va descobrir que un president de taula portava paperetes de vot a Alduy amagades als mitjons, la fraude à la chaussette, en van dir). Va haver de passarli l’alcaldia a l’insípid Jean Marc Pujol.
Perpinyà ha ocupat centenars d’editorials de la premsa francesa farcits de retòrica antifeixista. Ha estat objecte de nombrosos estudis sobre aquesta deriva (Dominique Sistach, Nicolas Lebourg). L’han descrit com una ciutat amb símptomes de descomposició, abandonada pel centralisme francès. Una ciutat on el transvasament de candidats d’un partit a l’altre, d’esquerra a dreta i a la inversa, és excepcionalment alt; on la imaginació democràtica sembla esgotada i l’oferta electoral és indiferenciada per als electors, molts dels quals no han vist cap altra alternativa que la de Louis Aliot. Perpinyà estava massa madura com per no caure al sac de l’extrema dreta.
L’absència d’alternatives i la baixa participació han portat Aliot a l’alcaldia d’una ciutat en declivi