La Vanguardia (Català-1ª edició)
La crispació espanyola es tempera tot esperant el gran pacte europeu
Estimulat pel pla alemany de recuperació, l’empresariat ha contribuït a destensar
Hi ha una gran distància entre les sòrdides sessions parlamentàries dels mesos de març i abril en el Congrés, i les imatges de divendres passat, 3 de juliol, als jardins del palau de la Moncloa amb la patronal i els sindicats posant en escena la voluntat de pacte.
Hi ha una notable diferència entre les intervencions de la portaveu del Partit Popular en el Congrés dels Diputats, Cayetana Álvarez de Toledo , i les d’ Ana Pastor, portaveu dels populars en la comissió parlamentària de Reconstrucció.
Hi ha un remarcable canvi de contingut i tonalitat entre els discursos del mes de març d’ Inés Arrimadas i les últimes al·locucions del portaveu parlamentari de Ciutadans, Edmundo Bal.
Hi ha una significativa distància entre les tensions del PSOE i amb Unides Podem (i viceversa) a començaments de març, quan la coalició amb prou feines tenia dos mesos de vida, i l’actual simfonia dels aliats: música de violins amb mirades vigilants.
Què ha passat?
Han passat sis coses. Les següents, per ordre d’importància.
Primera: la principal potència europea, Alemanya, ha decidit liderar un programa de recuperació de l’economia dels països més damnificats per l’epidèmia del Covid-19, davant el risc d’enfonsament econòmic, social, polític i moral d’Itàlia, Espanya, Portugal i bona part de França, amb els consegüents danys per a l’estabilitat de la Unió Europea i la fortalesa de les cadenes de valor de la gran indústria europea, en part de titularitat alemanya.
Segona: la reacció estratègica de la cancellera Angela Merkel, expressada en l’anomenat pacte franco-alemany del passat 18 de maig, va agafar per sorpresa el grup dirigent del Partit Popular, que havia enfocat la crisi donant per segura la incineració del Govern de Pedro Sánchez com a conseqüència dels greus danys econòmics que acompanyaran l’epidèmia. A l’abril, l’equip directiu del carrer Gènova de Madrid, molt influït per José María Aznar, donava gairebé per fet que el Govern no arribava viu a finals d’any. Aquest diagnòstic era compartit per diversos centres de poder de la capital d’Espanya i pels sectors centristes del PSOE més afectes a l’expresident Felipe González. Aquest també va ser el diagnòstic del cercle de Waterloo durant els moments més durs de la crisi sanitària. El Partit Popular ha trigat unes setmanes a començar a rectificar. Waterloo fa ja uns dies que va escrivint lloances a la cancellera Merkel i al nou primer ministre francès, Jean Castex.
Tercer. El pla franco-alemany va animar el president de la patronal, Antonio Garamanedi ,a defensar la línia pactista amb els sindicats i el Govern central. Garamendi ha hagut de fer front aquests mesos a severes crítiques de la dreta política i dels directius de la CEOE més hostils a l’Executiu d’esquerres. La gradual concreció del programa de recuperació europea, que suposaria una assignació de 140.000 milions
Sánchez surt enfortit de tres mesos que podien haver estat la seva tomba
El president treballa per ser el ‘centre’ d’una situació política molt complexa
La coalició de Govern s’ha reforçat però hi ha nervis i inquietud a Unides Podem
d’euros a Espanya, ha reforçat la línia pactista, com va poder veure’s al fòrum organitzat fa dues setmanes per la CEOE amb els principals empresaris del país, que van coincidir en dos punts: demanar una relaxació de la tensió política i exigir al Govern que no modifiqui substancialment la reforma laboral aprovada durant el mandat de Mariano Rajoy .La patronal ha apostat per una política d’unitat nacional per assegurar el marc de protecció europeu. El catastrofisme no interessa els empresaris en aquests moments. El Partit Popular ha captat el missatge però és impossible passar del clima d’abril al clima de juliol sense treure’s les botes de campanya. No és fàcil acusar al Govern Sánchez de portar el país a una “dictadura constitucional” a