La Vanguardia (Català-1ª edició)
Puigdemont i el seu Gent per Catalunya
Al congrés de la refundació de Convergència Puigdemont ja rebutjava qualsevol nom que evoqués “partit”. El que vol és liderar un moviment independentista, però des del Govern.
El congrés havia començat francament tort. Molt en secret, mesos abans un grup de dirigents de Convergència havien encarregat el disseny de la nova marca amb què s’arxivaria el partit que va fundar
I quan va caure el teló i es va revelar la gran sorpresa, la decepció va córrer com la pólvora entre els 3.000 inscrits al conclave. Els noms Més Catalunya o Catalans Convergents semblava una broma. Era el juliol del 2016 i ja en aquell moment es va poder percebre la pèrdua d’auctoritas per part d’Artur derivada d’haver deixat la presidència de la Generalitat, tot just sis mesos abans, en mans de
Mas no va aconseguir convèncer els seus a favor d’aquells apel·latius, ni tampoc va aconseguir imposar la direcció que havia planejat.
El caos es va apoderar del congrés fundacional i es va formar una comissió per proposar altres noms que sonessin menys com un eslògan publicitari. Un 65% dels militants havia manifestat la voluntat que la seva senya d’identitat inclogués d’alguna manera la paraula Convergència. Ara bé, la voluntat de trencar amb el passat per part de la cúpula era inequívoca. Entre els membres d’aquella comissió hi havia Mas i Puigdemont, que es van enfrontar a tres noms finalistes: Junts per Catalunya, Partit Nacionalista Català i Partit Demòcrata Català. El president i el seu antecessor van defensar amb insistent vehemència el primer. Es va votar al si de la comissió i van perdre. El segon també va caure, i, gairebé per descart, finalment va quedar vigent l’últim.
Quan va sortir de la reunió, la nit del dissabte 9 de juliol, Puigdemont remugava, irritat amb la decisió. El president estava radicalment en contra d’un nom encapçalat per la denominació “partit”. Si Mas havia assenyalat al seu discurs que la nova formació havia d’estar “allunyada d’hiperdoctrines i hiperideologies” –això sí, “amb vocació i mentalitat de govern”–, Puigdemont abominava la constitució d’un partit que es presentés com a tal, un vestit que sempre ha vist massa encotillat per perseguir la meta de la independència. El que ell propugnava era un moviment nacional. Durant les discussions havia proposat, sense èxit, Gent per Catalunya. Un nom més conforme a les seves ambicions polítiques. És més, després d’aquella reunió en què es van decidir pel Partit Demòcrata, el president no se sentia a gust i fins i tot va intentar, infructuosament, reobrir el debat proposant Unitat Catalana.
D’aquells disgustos venen aquestes fractures. La qüestió dels noms és la punta de l’iceberg de les diferències i rancúnies internes. Uns propugnen la via unilateral i d’altres per la pactada; uns veuen de bon ull un escorament cap a l’esquerra i d’altres preferirien tornar al centredreta; uns defensen plantar cara al Govern espanyol si no accepta un referèndum i d’altres optarien per explorar un acostament; uns recorden que són molts els que recorren a la foto amb l’expresident quan volen guanyar eleccions i d’altres se senten humiliats davant el que consideren maneres cabdillistes de Puigdemont. La llista de greuges i d’incomprensions mútues és interminable.
Fins i tot si els pròxims dies s’arriba a un acord entre les dues parts, voldrà dir que Puigdemont ha escombrat les últimes resistències al PDECat i finalment ha aconseguit controlar una maquinària electoral al seu servei i amb què vol plantar cara a les expectatives que les enquestes atorguen ERC. A partir de llavors s’hauran d’aclarir múltiples interrogants, entre els quals el candidat i la data electoral, que encara estan per decidir. Sigui o no candidat, l’expresident intentarà mantenir un esquema semblant a l’actual, però perfeccionat. Amb ell com a president del nou partit des de Waterloo –i amb com a número dos–, podria exercir una tutela més efectiva sobre el president de la Generalitat si aconsegueix guanyar les eleccions. No és un secret que, després de més de dos anys, el distanciament amb
s’ha anat engrandint. Així doncs, podria ser que els dos principals partits independentistes adoptessin una fórmula semblant a la que utilitza el PNB, amb un líder fort al capdavant del partit, en aquest cas Puigdemont i
i un candidat a la presidència del govern sota el mandat del primer per exercir aquesta tasca, la qual cosa complicaria la relació en el cas que les dues formacions tornessin a compartir l’Executiu català. Però això forma part d’un futur encara per escriure. Ara com ara Puigdemont s’ha proposat resoldre aquest mes la pugna al si dels postconvergents i tenir enllestit l’instrument que ja tenia al cap fa quatre anys, quan anhelava el seu Gent per Catalunya.