Mig any amb la pandèmia

Ha passat mig any des que, l’últim dia del 2019, la Xina va informar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de l’aparició a Wuhan d’una sèrie de casos d’un nou i misteriós virus. El que en principi va semblar una malaltia local, circumscrita a una àrea geogràfica, s’ha estès en sis mesos per tot el planeta. Avui se superen ja els deu milions de casos i el mig milió de morts a causa de la Covid-19. Lluny d’estar controlat, el virus avança a alarmant velocitat i continua batent rècords. Als Estats Units, el país més afectat, han registrat aquesta setmana més de 50.000 nous contagis diaris. A Llatinoamèrica, sobretot al Brasil, les xifres d’infectats i morts són molt elevades. I en altres països que van contenir bé la primera onada de la Covid-19 s’han produït rebrots que obliguen a mantenir la guàrdia alta per no desfer el camí recorregut amb tant sacrifici.

També aquí hi ha hagut rebrots preocupants, com el de la comarca lleidatana del Segrià que ha obligat a decretar precipitadament el seu confinament durant almenys dues setmanes. Amb una població de 210.000 habitants, el Segrià té nou brots actius, i els contagis començaven a estendre’s a altres zones de Catalunya, per la qual cosa des d’ahir a la tarda han tornat a quedar restringides les entrades i sortides a aquest territori, si no és per motius laborals, i es prohibeixen les reunions de més de deu persones en l’àmbit públic i familiar. També es tanquen els centres de dia d’ancians i les visites a les residències. El sector hortofructícola, un dels focus del problema, no es pararà per tractar-se d’una “activitat essencial”, encara que s’extremaran les mesures higièniques.La magnitud d’aquesta tragèdia mundial indueix a buscar responsables. I el caïnisme polític pot propiciar conclusions errònies. Entenem que hi ha dos tipus de reaccions polítiques davant una crisi d’aquesta dimensió, que en els seus primers compassos va agafar per sorpresa a gairebé tots. La primera és la de qui, amb major o menor celeritat, dotats amb més o menys recursos, van advertir el seu perill i van dictar taxatives mesures de contenció, fins i tot en detriment de l’economia. Aquesta és, no fa falta dir-ho, la reacció en el sentit correcte. I després està la segona, la d’aquells mandataris que van negar el perill anteposant l’economia però desatenent la salut pública.

Ja que la pandèmia continua campant pel planeta, serà sens dubte més pràctic preguntar-se què podem fer millor d’ara endavant , amb l’objectiu de reduir els estralls de la Covid-19 en el futur pròxim. Cooperació internacional, coordinació científica global i corresponsabilitat ciutadana seran la clau: “Estem junts en això –ha dit Tedros Adhanom Ghebreyesus, director de l’OMS–, ara i a llarg termini. Necessitarem més resiliència, paciència, humilitat i generositat en els propers mesos”.

És cert que la pròpia OMS ha mostrat en el transcurs d’aquesta crisi les seves limitacions operatives, titubejos i retards. Però també ho és que els mandataris d’alguns dels principals països del món, incloent en aquella llista els Estats Units, el Regne Unit o el Brasil, han tingut una conducta lamentable, de tremendes conseqüències per a la seva població i, de retruc, per a la de la resta del planeta. Poc preocupats per la salut dels seus ciutadans, van prendre decisions errònies –algunes corregides després– que deixen un esborrall indeleble al seu full de serveis. Alguns ho van fer tan malament que tenen ara –trist consol– molt per millorar.

Una de les vies de millora seria provar d’unir i coordinar els esforços científics que es produeixen aquí i allà per perfilar tractaments efectius i aconseguir vacunes. Una altra, quan això s’hagi aconseguit, establir els mecanismes perquè arribin al màxim de persones en el mínim temps possible, sense discriminacions nacionals o econòmiques. I una altra és conscienciar la població que, en gran manera, depèn d’ella minimitzar l’expansió del virus. És obligat organitzar-se.

El virus continua creixent, però la ignorància, la imprevisió i la falta de recursos ja no són excusa