La Vanguardia (Català-1ª edició)
De l’anticipació a la demora
Un dels encerts indiscutibles del govern de l’Espanya democràtica ha estat la compra de la col·lecció pictòrica del baró Thyssen-Bornemisza, el 1993, un any després que s’instal·lés en règim de lloguer al palau de Villahermosa. Per dos motius. Primer, perquè va permetre formar un formidable eix artístic al passeig de la Castellana (liderat pel Prado i complementat pel Reina Sofia i CaixaForum). I, segon, perquè va ser una ganga: es van pagar per les 775 peces uns 350 milions de dòlars, quan el seu valor de mercat era sis vegades superior.
Com a prova de l’encert d’aquesta compra esmentarem la consternació que va causar a Suïssa –anterior seu de la pinacoteca, a la vil·la Favorita de Lugano– i la decepció que va produir a la Fundació Getty de Los Angeles, a la Gran Bretanya de Margaret Thatcher i a l’Alemanya de Helmut Kohl, que també la pretenien. No agrairem mai prou aquest encert al govern de Felipe González, i en particular als seus ministres de Cultura Jorge Semprún i Jordi Solé Tura –un altre parell de Jordis, aquest més efectiu–, pilots de la negociació per aconseguir aquesta col·lecció. Ni l’hi podrem agrair a la barcelonina Carmen Cervera, esposa del baró Thyssen-Bornemisza i figura decisiva en l’operació.
La baronessa Thyssen ha tornat a propiciar titulars de premsa en dates recents, després de saber-se que quatre grans peces de la seva pròpia col·lecció personal –la que va cedir en préstec gratuït el 1999, a canvi que s’ampliés la seu del Museu Thyssen i l’Estat s’ocupés del seu manteniment– eren a l’estranger, qui sap si en espera d’ofertes de compra. En concret, Mata mua, de Gauguin, un Degas, un Hopper i un Monet.
Les reaccions a aquesta notícia van ser d’alarma en l’esfera artística i de rebuig en altres cercles que van començar a veure aquests quatre quadres com a ostatges l’alliberament dels quals el decidiria la baronessa –assistida pels seus advocats Acebes i Michavila, exministres d’Aznar– segons el curs de la negociació amb l’Estat.
Vendre un Gauguin no deu ser difícil. S’ha sospesat la xifra de 40 milions d’euros com a preu de sortida de Mata mua, joia de la col·lecció de la baronessa, que aquesta setmana ha reaparegut al seu museu d’Andorra. Però podria ser superior. Un altre Gauguin, Nafea Faa Ipoipo, també del 1892, ocupa la quarta plaça en la llista de quadres més cars: es va vendre el 2015 per 225 milions d’euros.
Per què hem arribat a aquesta situació? Resposta: perquè han passat 21 anys des que la baronessa va acceptar deixar de franc la seva pròpia col·lecció, a canvi que el govern espanyol li ampliés el museu (cosa que es va fer el 2004) i perquè fa un decenni i mig que demana de revisar el conveni i obtenir un lloguer anual amb el qual superar la seva preocupant “falta de liquiditat”.
José Guirao, el titular de Cultura anterior, ja va perfilar aquest nou conveni, que incloïa un lloguer de set milions d’euros a l’any. Però el seu successor, Rodríguez Uribes, no sembla tan eixerit ni informat. “He de mirar si hi havia un pacte anterior”, va declarar dies enrere, revelant el seu deficient coneixement de l’assumpte.
En el passat, les coses es van fer millor. L’acord de lloguer de la col·lecció del baró i d’adequació del palau de Villahermosa per allotjar-la es va firmar el 1988; el museu es va obrir el 1992, i el 1993, quatre anys abans que expirés aquell acord, el govern es va anticipar i en va proposar la compra (criticada per IU i CiU al Congrés), que es va ratificar tot seguit. Però els bons costums es perden. Amb la col·lecció de la baronessa no només no es va revalidar la capacitat d’anticipació governamental. A més, es va incórrer en la demora i la desatenció.
Carmen Cervera de vegades sembla una persona simple. Però no ho és. Ho dic sense ànim de posar-me de la seva banda. No li fa falta. Durant anys ha trenat aliances per moure l’Estat de l’enroc. De vegades, amb propostes que haurien beneficiat Barcelona. En aquest sentit, va idear nous museus, impulsant projectes d’adequació arquitectònica del pavelló Victòria Eugènia de Montjuïc, a Barcelona, o del monestir de Sant Feliu de Guíxols, equipats amb sales de 600 metres quadrats per a mostres temporals, cosa que hauria permès integrar-los a un circuit Thyssen i beneficiar-los amb l’exhibició de part de la seva col·lecció i amb algunes de les temporals que ara només es veuen a Madrid.
No s’ha fet res de tot això. Estem pitjor que quan va venir la col·lecció Thyssen a Espanya. I pitjor, potser, que en el futur. El dia –esperem que llunyà– que la baronessa falti, l’Estat no tindrà, a l’altre costat de la taula, un negociador com ella. Si interessa la col·lecció de la baronessa –i ha d’interessar, ja que per ella es va ampliar el Museu Thyssen–, li convé regularitzar-ne la situació. Abans no sigui tard.
Si es vol conservar a Espanya la col·lecció de la baronessa, convé renegociar-ne la situació