La taca a l’ànima americana

La victòria nordista en la guerra civil nord-americana va posar fi a la ignominiosa esclavitud. I es va plantejar el debat sobre com s’havia de compensar els homes i les dones alliberats. L’any 1865, el general de l’exèrcit de la Unió William Tecumseh Sherman va prometre 40 acres de terra i una mula per a cada família d’antics esclaus, una restitució que no va arribar mai. Aquests va ser el primer incompliment d’una llarga llista de propostes ideades per tancar la bretxa de la vergonya que un segle i mig després continua oberta.

Segons The Economist, els càlculs recents sobre el cost econòmic de la reparació als descendents d’aquells esclaus oscil·larien entre els quatre i els vuit trilions de dòlars, entre un 19% i un 37% del PIB dels Estats Units, respectivament, una xifra enorme i inassumible fins i tot per a la primera potència mundial. Els referents històrics són pactes postbèl·lics com els establerts després de la Segona Guerra Mundial pels quals Alemanya va pagar a Israel el cost de reallotjar les víctimes jueves que van sobreviure als nazis. Un altre exemple són els 3.000 milions de dòlars amb què els Estats Units van compensar els milers de japonesos que, malgrat ser ciutadans nord-americans, van ser tractats com a traïdors i tancats en camps de concentració després de l’atac nipó a Pearl Harbor.

Des dels moviments pels drets civils dels seixanta fins al recent Black Lives Matter (les vides dels negres importen), tots els intents per posar fi al racisme als Estats Units han fracassat. Un país fundat en la democràcia, la llibertat i la meritocràcia és, en canvi, el paradigma de la desigualtat i la diferència d’oportunitats, com demostren les estadístiques sobre educació, morts violentes o l’ascensor social. Una mostra sagnant és que malgrat ser el 13% dels nord-americans, els negres acumulen el 24% dels morts per la pandèmia actual, és a dir, moren dues vegades més per culpa del coronavirus que la resta de la població. El pecat original del segregacionisme va tacar l’ànima fins i tot d’alguns dels fundadors de la república com Washington o Jackson, encara que els empara el relativisme del temps.

Qui no té perdó és l’actual inquilí de la Casa Blanca, que ha convertit la tensió racial en arma electoral per mobilitzar els seus acòlits radicals i trencar la societat. Un clàssic del populisme de baixa estofa, però que en l’era de la comunicació global es pot convertir en un tret al seu presidencial peu.