Estic cansada, i què?

El confinament ha tengut dues cares. Per a uns, sense angoixes econòmiques, ha suposat una aturada que els permetia fixar-se en l’entorn, valorar les coses bones i redimensionar les altres, gaudir d’un ritme més pausat. Són els que han substituït el cafè exprés pel cafè de filtre, feien pa, miraven sèries i les vistes des de la finestra, creien que la situació ens faria millors.

D’altres no només no han parat, sinó que han tengut mil fronts oberts, han fet més feina i en pitjors condicions. Arriben esgotats al mes de juliol, com de costum, i amb una càrrega emocional afegida: la d’haver perdut una quarta part de l’any, ingressos, energia, també algun ésser estimat. Tenen els ulls irritats de resoldre-ho tot a través de les pantalles, la massa muscular sota mínims, mal d’esquena. La calor no s’aguanta, i no saben quan ni en quines circumstàncies podran anar-se’n de vacances. Els caldria –ens caldria– una fase de descompressió, però no hi consta, en la desescalada.

De sobte el món té pressa per fer veure que aquí no ha passat res. Circulin, circulin, ens exigeix com un guàrdia urbà que regulàs el trànsit després

Ens caldria una fase de descompressió, però no hi consta, en la desescalada

d’un accident traumàtic. El soroll dels cotxes i les rodetes dels tròleis s’imposa de nou. Cal organitzar festivals, recuperar Sant Jordi, omplir terrasses, parlar del procés, ¡ràpid! Així funciona el sistema: negant l’evidència fins a convèncer-nos que tot rutlla, perquè no ens aturem a comprovar-ho i continuem endavant. Produeixin, gastin, circulin.

Estic cansada. Ja sé que no és gaire popular reconèixer això, no està ben vist. Es confon el cansament amb la mandra, com si la fatiga fos voluntària i el repòs, una rendició. El “tu pots” és una altra manera de dir “circulin”. I és clar, que puc, ho demostro cada dia. La qual cosa no treu que estigui cansada igual. És lògic. Per això he començat a declinar algunes propostes amb una fórmula que sona a excusa, quan en realitat és una raó important. Ningú no voldria que el seu pilot o el seu cirurgià estiguessin cansats, ni coincidir a la carretera amb un conductor somnolent.

Si m’equivoc perquè la fatiga em desconcentra, no poso en perill la vida de ningú. De tota manera, no hauríem de menysprear el cansament; ni el nostre ni el dels altres. Tampoc ens l’hauríem de prendre com una manera d’abandonar. Ara se’ns exigeix un ritme impossible de seguir, estomacats després d’aquests mesos. Qui es quedi enrere, perd. Però què guanyarem més endavant? La manca de resposta en aquesta qüestió és el més esgotador de tot.