La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les ovelles encara no estan esquilades
Sense el talent de Jack Kerouac ni el de Gary Snyder, però amb les mateixes ganes de trobar la veritat al camí, els periodistes es posen en ruta. Primera parada, el control dels Mossos d’Esquadra a la frontera entre el Segrià i les Garrigues. Són les 15 hores.
Els cotxes que entraven a la comarca que va acaparar tots els titulars no tenien problemes. Tot i això, els agents van aturar en mitja hora més d’una vintena d’automobilistes. Tots els que van sortir del Segrià. Els recordaven que haurien de tornar abans de les quatre de la tarda “si no volien tenir problemes”.
Aquesta era l’hora H del “confinament perimetral” anunciat pel president Torra. L’avís oficial va ser com aquesta pluja fina que sembla que no mulla i que acaba arribant fins als ossos. Un recorregut de més de 54 quilòmetres per l’interior del territori marcat ara en vermell al mapa va donar l’oportunitat de comprovar-ho.
Les carreteres eren desertes en localitats com ara Torrebesses, Sarroca de Lleida, Artesa de Lleida o la multicultural Alcarràs, un dels municipis amb més població d’origen immigrant de Catalunya (gairebé 2.900 persones d’un total de 9.514, un 30,2%). Manel Ezquerra Tomàs, l’alcalde, es va afanyar ahir a dir que els casos de contagis entre els veïns del poble vinguts de fora i dels nascuts aquí “són gairebé iguals”.
I igual continuava la vida al municipi. Almenys set parelles de cigonyes han fet niu a l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció. El carrer Major estava molt animat. L’única divisió era visible a l’avinguda Catalunya. A un extrem els clients de la carnisseria del Bon Preu; a l’altre, els d’una carnisseria Halal, entre ells els fidels de la mesquita d’Al Nour.
Són les 18 hores. En teoria, els temporers no haurien de treballar ja per contracte. Un grup de sis, un de Lleida i la resta de Romania, descansa en un banc d’Almateixa
“Aquest any encara no han vingut els esquiladors uruguaians que fan aquesta feina”, diu Antonio Ribes
batàrrec, a prop del Casal Cultural. Només un accepta donar el seu nom. Ion Hegoita, de 58 anys, d’un poble de Bucarest. Viu aquí amb la seva dona i un fill. Tots tres treballen al camp. El periodista està interessat a saber detalls de les seves vides.
–Per què?
–Pel confinament.
–I això què és?
Per a ells no hi ha nova normalitat. La seva feina de demà serà la que la de dilluns passat.
–Si t’interessen les nostres vides, vine al camp, a les dotze del migdia, quan faci més calor.
On the road, que diria Kerouac. Al cotxe i sant tornem-hi. Una escena bucòlica obliga a aturar la marxa poc després. Un home, dos gossos i un miler d’ovelles, de “raça de muntanya”, diu el pastor. El pastor és Antonio Ribes, de 61 anys, casat amb una mestra de l’escola Clavé, a Lleida. Ell és fill “del millor poble del món”, el seu, Sarroca de Lleida. Ella és de Bovera. L’Antonio, de 61 anys, ha treballat tota la vida al camp amb el bestiar. Tampoc no l’afectarà el confinament, diu. “Aquestes –i assenyala amb el bastó o tirapeu les ovelles– no pasturen en cap altre lloc”.
Des que va començar en aquesta feina les coses han empitjorat
Un jove es posa la màscara a la Fira de Lleida: es diria que té molta més por de la fotografia que del virus
molt, assegura. “Abans et podies guanyar la vida amb això. Ara...”
–Segur que no li ha afectat la crisi sanitària?
–Segur, home!
El cronista fa llavors un comentari sobre la llana de les ovelles i l’Antonio reconeix que sí, que les haurien d’haver esquilat a començaments del maig en condicions normals, però ho solen fer uns uruguaians (amb merescuda fama en aquesta tasca, com els irlandesos) i aquest any no han pogut venir encara amb aquest sarau”.
És la metàfora de la pluja fina que sembla que són quatre gotes i t’acaba deixant xop. Lleida es prepara per al pitjor. Dos pavellons de la Fira, el 3 i el 4, acullen temporers sense allotjament. Fins a les 23 hores no sabran quants hi passaran la nit. Alguns han reaccionat molt violentament quan han vist la càmera. Dins, llits de campanya col·locats amb pulcritud respecten la distància de seguretat, mentre algerians, marroquins i senegalesos fan servir les dutxes habilitades als barracons de fora. De les tanques hi pengen tovalloles molles i samarretes del Barça.
Un noi molt jove es posa la màscara. Es diria que té més por de la foto que del virus.