La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Mandingo’
RAl costat d’‘Allò que el vent s’endugué’, em sembla la pel·lícula més bèstia, més “racista” que he vist a la vida
ecordes, amic (ga) lector (a), la Mammy, la serventa de color d’Allò que el vent s’endugué (1939), la mítica pel·li de David O. Selznick (el productor i pare de la criatura)? Recordes Hattie McDaniel, l’actriu de color que interpretava el personatge de la Mammy i que va aconseguir l’Oscar a l’actriu secundària, la primera actriu secundària de color, negra, que era guardonada amb un Oscar cinquanta anys abans que Whoopi Goldberg? Esclar que sí! Tots ens recordem de la Mammy, de com renyava la “zeñorita Ezcarlata”, Vivien Leigh, quan es passava de rosca. Doncs bé, sembla que la pel·li (dirigida, firmada per Victor Fleming) havia d’inaugurar el 23 de juny la reobertura del Grand Rex, a París, però finalment ha estat desprogramada a petició de la mateixa productora, la Warner, per estimar-la “racista” o, per dirho com el col·lega Jean-Paul Brighelli (a Marianne), per “facilitar arguments als imbècils i clavar el genoll davant la intolerància”.
Que Allò que el vent s’endugué és una pel·li “racista” no és cap novetat. La bona de Hattie McDaniel ja va haver de patir en vida que l’acusessin d’interpretar un paper de criada, vaja, l’únic paper que podia interpretar una actriu negra segons pensava, creia, acceptava el públic blanc. Qui l’acusava? Doncs l’NAACP (National Association for the Advancement of Colored People). Per la gent de l’NAACP, Allò que el vent s’endugué no era res més que una variant de La cabaña del tío Tom. Així de senzill.
I una mica de raó devien tenir, perquè després de lliurar l’Oscar a Hattie McDaniel i que ella digués allò de “Confio, sincerament, a ser un bon exemple per a la meva raça i per a la indústria del cinema”, no només es van oblidar d’ella sinó que li van negar, per negra, l’accés a un club on els blancs celebraven la festa dels Oscars.
Pobre Mammy, pobre Hattie McDaniel. Però, compte, perquè a més de ser una excel·lent actriu –va actuar en prop de tres-centes pel·lis–, no era gens ximple, i als que l’acusaven d’interpretar el paper de criada els responia: “Per què m’he de queixar de fer de criada per 700 dòlars a la setmana? Si no fos pel cinema, el més probable és que fes de criada per 7 dòlars a la setmana”. Fixin-se si era llesta la Mammy, que a més de participar en prop de tres-centes pel·lis, es va treure de la màniga el primer xou televisiu presentat per una negra (The Beulah Show. CBS, 1947). I a sobre cantava –blues– molt bé per cert. Total, que la carrera de Hattie McDaniel, la Mammy d’Allò que el vent s’endugué –que bé que la imitava Terenci Moix–, va acabar suportant més crítiques dels seus, d’aquells que l’acusaven de vendre’s com a criada, que no suportaven els seus èxits, que dels que li impedien de prendre una copa en un club amb els seus companys blancs de la pel·li.
Han sentit a parlar de Mandingo (1975), una pel·li de Richard Fleischer, interpretada per James Mason, Susan George, Perry King, Richard Ward, Brenda Sykes i Ken Norton? Recordo haver-la vist a Barcelona –al Tívoli?– i haver-ne escrit alguna cosa a El Noti o potser a El Correo Catalán, quan el dirigia l’amic Llorenç Gomis (no guardo res del que escric). Per què esmento Mandingo? Perquè, al costat d’Allò que el vent s’endugué, em sembla la pel·li més bèstia, més “racista” que he vist mai a la vida. En Mandingo és un esclau negre, un negre espectacular, que en més d’una ocasió és requerit per la seva mestressa, una jove blanca malcasada amb un senyoret, meridional com ella, perquè se la folli i la deixi contenta. Total, que la deixa prenyada i neix una criatura... negra! La criatura és eliminada només néixer, i el marit, el senyoret meridional del sud dels Estats Units, va darrere el negre espectacular i li ordena que prepari una gran olla, i quan l’olla comença a bullir l’obliga, a punta de fusell, a tirar-s’hi dins... Per cert, me’n descuidava: abans, a la calenta de la mestressa, el marit l’ha forçat a empassar-se un verí...
El 1976 Mandingo era la pel·li més “racista” que jo havia vist en la meva vida. Recordo que quan vaig sortir del cinema em preguntava com dimonis se li havia acudit a algú filmar aquella monstruositat. Total, que després del que havia passat amb Allò que el vent s’endugué, vaig voler tornar-la a veure aquesta setmana i, a dir veritat, no em va semblar tan “racista” com quan la vaig veure per primera vegada. Perquè, al capdavall, el tal Mandingo podria ser un personatge destinat a destruir una família de blancs meridionals, i posats a fer, sempre és més agraït interpretar el paper de semental que el de la pobra Mammy, i deixar prenyada la mestressa amb una criatura negra... Total, que no m’estranyaria que a tal poble del sud dels Estats Units els de l’NAACP aixequessin una estàtua al tal Mandingo.
Per cert, saben qui interpretava el paper de Mandingo a la pel·li en qüestió? Doncs Ken Norton, un famós boxejador que va passar a la història de la boxa per haver trencat la mandíbula a Cassius Clay, perdó, a Muhammad Ali. Això va passar dos anys abans que es filmés Mandingo. Norton, un playboy, un antic marine que havia fet la guerra al Vietnam amb els blancs, no queia gaire bé a Muhammad Ali. Total, que en la revenja d’aquell cop de puny a la mandíbula, Muhammad Ali es va posar a ballar –i com ballava aquell home!– i en mitja hora se’n va desfer. Però això ja és una altra pel·li. Un altre dia.