La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dones perilloses
L’arquetip negatiu de la ‘femme fatale’ coincideix amb l’auge del feminisme
La historiadora de l’art Erika Bornay, ens explica, a l’altra banda del telèfon, la història de Lilith, el primer conflicte conjugal de la història. “En una versió transmutada d’un passatge de l’Antic Testament, apareix el mite que Déu al principi va donar per companya a Adam una dona, que com ell, va sorgir de la pols de la terra. Tot i això la parella no va viure mai en harmonia. Segons explica l’Encyclopaedia Judaica, Lilith, apel·lant a la igualtat dels seus orígens, discutia amb el seu company sobre la manera de realitzar la còpula: ‘Per què he de ser sota de tu si soc el teu igual?’. Adam, indiferent a les súpliques d’ella, l’obligava a obeir per la força. Un dia, Lilith el va abandonar, va fugir a la regió de l’aire i es va unir al gran diable. Déu, llavors, va crear Eva d’una costella d’Adam”.
Fa trenta anys, la barcelonina Bornay va publicar l’assaig Las hijas de Lilith, que viu ara una nova versió en una luxosa edició il·lustrada de Cátedra, amb desenes d’imatges que mostren el naixement de l’arquetip de la femme fatale, la seva translació a l’art i la literatura. Encara que l’obra se centra en un moment concret del segle XIX, el de l’auge de les sufragistes, el missatge cobra una especial vigència en temps d’empoderament i reivindicació feminista.
“El contingut i les imatges del llibre –explica l’autora– fan referència al temor de l’home a la dona, a la desconfiança per la seva potencial competència en àmbits que, fins aleshores, només li havien estat destinats a ell, igual que actualment. Cap a la meitat del segle XIX, per a molts homes, contemplar la dona fora del seu paper maternal i conjugal es va traduir en por i ansietat. També en desitjos de revenja que es van traduir en la creació tant artística com literària, d’un prototip pervers”.
Era la dona fatal. Poderosa i segura de si mateixa. D’una bellesa tèrbola, inquietant, misteriosa i, de vegades, una mica andrògina. Apareix creada per precursors com el prerafaelita D.G. Rossetti, i per Moreau, Von Stuck, Munch, Rops, Klimt... “El món pictòric es va omplir de perverses Liliths, Salomés i Judiths –prossegueix Bornay–. A Espanya hi va haver la figura de Beltran Masses, molt lligat a Barcelona, i també Anglada i Camarasa va recórrer en algunes obres, més discretament, a representar aquesta icona”.
Per a Bornay, hi ha un paral·lelisme entre la imatge de les pintures que mostren dones “en provocativa connivència amb el diable en forma de serp” i la publicitat i certs programes de televisió actuals “que a elles els requereixen ser joves i atractives –exigència de què s’exonera els homes– i lluir també una llarga cabellera”. L’escriptora Laura Freixas hi afegiria les representacions pornogràfiques de violència contra dones, “una reacció masclista visceral o via d’escapada contra l’empoderament femení, quan en realitat no tenim poder ni armes. La violència legítima i la il·legítima estan totes dues en mans d’homes, com el poder polític i religiós. Em sorprèn aquest malson masculí molt poc justificat per la realitat”.
Per a Freixas, “avui perviu clarament l’arquetip negatiu de la dona poderosa. Es presenta com a malvada, perillosa, odiosa, infeliç, algú que ha obtingut el poder per mitjans inconfessables i l’aplica amb conseqüències nefastes”. Esmenta com a exemple recent la pel·lícula La verdad d’Hirokazu Koreeda, amb Catherine Deneuve i Juliette Binoche perquè no “m’ho esperava d’ell, una dona manipuladora de llibre, arribista, que s’ha allitat amb tothom per enfilar-se i esclafa una pobra petita que li feia ombra. Fa fins i tot riure”.
Aquests dies s’han retirat o contextualitzat obres racistes. “No passa el mateix amb les masclistes –assenyala Freixas–, encara que caldria fer-ho, com propugna Peio H.Riaño en el seu assaig Las invisi