El ramat

Una història de muntanya, amb alegria, amor, drama i denúncia. Una no-ficció pura, original, multimèdia. No és a cap televisió. Hi ha cinc protagonistes principals: el pastor Toti, les seves gosses Uolis, Mufis, Siispas, Urrians i Sinitzi, totes collies, i el seu gran ramat d’ovelles. Apareixen un rosari inacabable de secundaris: en Frai, que és un altre habitant de les muntanyes; la pastora suplent, la Núria; el Nen del Xinco, també pastor; la Kitsune, la guineu; #Basajaun, l’encís de les muntanyes que també recorre la trilogia del Baztán de Dolores Redondo; el tractor John, John Deere; el poble kurd; la deessa #Mari.

L’escenari de la trama és l’Alta Garrotxa. Prats a 1.400 metres.

També hi ha alguns enemics: llops, voltors, el Daaapartament d’Agricultura i la seva titular, Teresa Jordà, Brussel·les, ministeris, aquests núvols cruels que Sant Pere envia per darrere de la serralada quan en Toti acaba de segar l’herba...

Som a la República Collie, àlies de Rocabruna, al #Pirene. La història és plena de hashtags i d’orgull: #sompastors, #fardant (sota la foto de les seves ovelles), #historiesruralotes, #llampega, #RuralismeObarbàrie...

Podria ser la nova història d’Irene Solà, però és en primera persona. En Toti la narra, en textos breus, fotografies, vídeos, diversos capítols cada dia. Curts, tensos. Enganxa. Cita Martí i Pol, Espriu, Laia Llobera, Jaume Cabré, la música de Dover.

Ha passat el confinament en la seva llibertat alpina, lluitant com sempre contra els elements, naturals o burocràtics, i venent la seva carn per internet . Els seus fans l’hem seguit amb aquesta enveja urbanita que detesta.

Hi ha tensió gairebé cada vespre, moltes nits: la tempesta que amenaça la collita; alguns parts que es compliquen; algun be que neix amb una malaltia congènita que el mata; una ovella que es trinxa una pota, o la tempesta que persegueix el ramat quan va camí cap al corral. Com a Canto jo i la muntanya balla, l’obra mestra d’Irene Solà, la pluja és un personatge més. I els núvols, les gosses, el llamp. El català d’en Toti és ric, farcit d’arcaismes, neologismes i localismes de la República Collie, preciosos.

També hi ha denúncia. Lluny de la moqueta, s’enverina sovint amb l’administració: “El Daapartament d’Agricultura ha fomentat la figura del recaptador professional d’ajuts agraris; sovint les hectàrees de muntanya tenen com a única finalitat l’especulació via subvencions, amb la conseqüent gestió nefasta pel territori. Calen nous criteris! #TanquemElDARP”.

El 24 de juny en Toti gairebé cau sota un llamp. Un arbre cremava enmig de la tempesta.

Deia: “Ens l’hem vist de cares amb la mort. Un llamp ens ha rebolcat a mi i en collies. Tot anava d’aigua... i l’aigua ha fet de conductor de la centella. La muntanya és bonica, però també cruel i imprevisible. Quan vingui la mort que sigui així. Com en Jan, el pastor de casa. #CançóDelCorb”.

I afegia: “Una enlluerna encegadora, seguida d’un retruny sec i una hòstia a les cames que m’ha tombat... la Sinitzi ha plorat i udolat a mort (l’he vist amagar-se i m’he pensat que l’havia mort el llamp). Ja tenim història per les vetlles d’hivernàs. Que el poder de flor del sol ens guardi”.

Des de la comoditat urbana, els seus 12.900 seguidors vam contenir l’alè. El primer que vam fer l’endemà, als nostres corrals, va ser entrar a Twitter i comprovar que, un cop més, tot anava bé.

El pastor viu el confinament en la seva llibertat alpina; els fans el seguim amb l’enveja urbanita que detesta