Nostàlgia de la pesta

The Scarlet Letter

Text, escenografia, vestuari i direcció: Angélica Liddell. Intèrprets: Pietro Quadrino, Tiago Costa, Julian Isenia, Angélica Liddell, Borja López, Tiago Mansilha, Daniel Matos, Thomas Conor Doherty, Nuno Nolasco, Antonio Pauletta, A. L. Pedraza, Sindo Puche, Valeri Bernat, Thomas Sgarra, Philomène Troullier.

Lloc i data: Teatre Lliure. Grec

L’última imatge de The Scarlet Letter és Antonin Artaud eternitzat per Dreyer. Primer pla del degà que rep de Joana d’Arc la seva última confessió: el meu martiri és la meva victòria, la meva mort el meu alliberament. L’espectacle potser menys críptic d’una creadora que ha assumit fins a les últimes conseqüències la convenció de la turmentada artista romàntica. Mentre neixen i moren els tableau vivant del seu cor d’homes despullats hi ha temps per imaginar l’univers de la Liddell transportat a la Salomè de Hofmannsthal i Richard Strauss.

Una impactant missa vermella i negra que reafirma l’escenari com un espai litúrgic consagrat a l’art. Com en qualsevol culte sempre hi ha un moment que l’excés d’estètica batalla amb l’avorriment. Com en qualsevol ritual hi ha un espai reservat a l’admonició. Llavors la Liddell, summa sacerdotessa i Agnus Dei, es planta i vomita una extravagant diatriba contra les dones. S’equivoquen els que percebin en aquest paroxisme de vexacions, ultratges i escarnis un manifest ideològic. No hi ha res més lluny de la seva obra que un posicionament polític en el seu sentit col·lectiu.

Per defensar el seu sagrat temple va trobar el 2018 res millor que regurgitar el molt present #MeToo. Com Rodrigo García coïa la llagosta i Handke insultava el públic. El contrapunt perfecte per a la defensa hiperbòlica de les seves contradiccions. Llançar de l’escenari la moralitat, l’ètica, la civilització; tot allò que ens pugui fer millors. Davant el consens de l’apol·lini, ella s’entrega a la dissensió dionisíaca i els seus avencs morals. Cruel com Artaud. Costa de creure que aquella salmòdia tragicòmica en dos actes que deixa el corrido Rata de dues potes cantada per Paquita

la del Barri en amable cançó de bressol és el centre del seu discurs escènic. Costa perquè l’orgia d’injúries perd literalitat, capacitat de greuge en la seva mateixa desmesurada exacerbació verbal, fins a vorejar el grotesc. Moments per treure la còmica amagada a la tràgica. Costa perquè la seva pròpia posició de protagonista absoluta d’aquest muntatge –fins i tot la humiliació és un joc que ella domina i coreografia– contrasta amb el rol secundari i col·lectiu (més objecte que subjecto) que tenen els intèrprets masculins, fins i tot l’alter ego d’Arthur Dimmesdale, flotant a la seva camisola vermella sense gènere.