La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Perdono a tutti’
Es compleix el bicentenari del naixement d’Evaristo Arnús (Barcelona 1820-1890) i és bo recordar, revisar i agrair el seu llegat en aquests temps en què la figura del banquer o ha desaparegut o és molt qüestionada. Ja no hi ha banquers, ara són bancaris. Pel que es pot saber, a l’espera d’una biografia, Arnús va ser un dels personatges artífexs de la gran Barcelona, promotor de les arts i alhora contribuent en el procés de construcció de la nació espanyola, fidel exemple de la relació entre art i poder al món dels negocis durant la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Banquer vuitcentista, personificació del seny, del pam a pam, senzill, somrient, bon vivant, molt proper, bonàs diríem, i alhora culte –a la seva biblioteca hi tenia l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert i obres de Verdaguer dedicades, entre altres llibres incunables–, cordial; en suma, l’arquetip del filantrop, protector de les arts i dels artistes, que pagava molt bé els seus empleats, els tractava amb respecte i els va recordar a tots al seu testament, inclòs el seu caixer Garí.
Segons diu Vicens Vives, tampoc no s’involucrava en negocis fabulosos i arriscats. Era prudent i invertia en els valors més segurs, aconsellant el mateix aquells clients que li demanaven orientació. Preferia que fossin d’altres els que correguessin amb els riscos. No va pertànyer mai a cap consell d’administració i treballava amb els seus diners, mai amb crèdits.
Tenia la seva fórmula d’inversió, que compartia amb tots aquells que li venien a demanar consell: una tercera part en béns arrels, terra i immobles, una altra en accions i una altra tercera part de lliure disposició, a la caça d’oportunitats. La seva filosofia borsària consistia a guanyar poc però moltes i repetides vegades.
Malgrat ser lliurecanvista, Arnús va mantenir molt bones relacions amb els proteccionistes. Va ser un liberal conservador, gran amic de Sagasta, formava part del Grup Català que operava a Madrid, els que principalment van finançar la Restauració d’Alfons XII. I pertanyia al “club dels transatlàntics” capitanejats pel marquès de Comillas.
Encara es recorda la seva entrada a la Borsa taral·lejant una de les seves àries favorites de l’òpera Hernani de Verdi, basada en el drama de Victor Hugo, Perdono a tutti ,iaixí salvar de la ruïna tots aquells que havien jugat a la baixa, els seus deutors de gairebé 16 milions de reals, xifra que suposava una enorme suma de diners. La seva gran passió per la música, a més dels cavalls i dels rellotges, el va portar a aixecar un Teatre Líric amb un aforament de 2.000 persones al costat de la casa seva del passeig de Gràcia per on es comunicava a través d’un passadís, i ocupant el que es deien els Camps Elisis, enclavat a l’interior de l’illa, emmarcada pel passeig de Gràcia, Mallorca, Provença i Pau Claris.
El teatre, l’òpera i la música instrumental apujarien el to cultural de Barcelona. La major part dels assistents al Teatre Líric eren convidats seus, però no només hi va haver concerts, recitals, òpera i teatre, sinó també balls, festes de disfresses i tota mena de festejos de beneficència. Pel teatre van desfilar una Sarah Bernhardt com a Dama de les Camèlies, figura mítica que va causar sensació, i es van estrenar òperes que no s’havien vist al Liceu, com la Carmen de Bizet, l’Alceste de Gluck o el Matrimoni secret de Cimarosa, les corals del Orfeo Català, la Catalunya Nova sota la direcció d’Enric Morera, i la Capella Rusa, o el Teatre Íntim d’Adrià Gual. També els millors concertistes del moment, Enric Granados, Isaac Albéniz, Sarasate, i mestres com Richard Strauss i Camille Saint Saens, com autors i directors.
Perdono a tutti, com l’anomenem els seus descendents, va tenir un enterrament multitudinari, tant o més del que més tard tindrien Verdaguer o Durruti. Va haver de ser molt popular per convocar tal gentada a les seves exèquies. Va haver de crear riquesa i compartir-la. Va haver de ser molt generós. De Badalona es va desplaçar molta gent, allà on tenia la seva torre i el van nomenar fill adoptiu per les seves obres benèfiques. S’explica que la reina regent va voler agrair-li la seva participació a l’Exposició Universal del 1888 amb el títol de marquès de Baetulo (terme romà de Badalona) i que el va rebutjar al·ludint que preferia els títols de Borsa...