La Vanguardia (Català-1ª edició)
El pessimista perplex
El tenaç pessimisme que qualifica la prosa vincladissa de Henry James adquireix amb el temps una justificació diàfana: l’escriptor està convençut de la natural i irremeiable imperfectibilitat de l’home. Un mite il·lustrat d’arrels ancestrals, sens dubte, que acoloreix l’obra del nord-americà: la narrativa de James reflecteix la “impressió de sorpresa davant l’espectacle de la vida” enfrontada a les “monstruoses masses insensibles” a l’agitació del sentiment, que no penetra més enllà del que assoleix “una punta d’agulla a la pell d’un elefant”. Per sort, la indagació biogràfica ha estat generosa amb l’escriptor i avui hi ha testimonis exemplars que complementen la voluntariosa autobiografia tardana i matisen l’atrevida apreciació radical. Potser un taciturn amable, en taxatiu diagnòstic de la sagaç Edith Wharton, amb qui va mantenir la serena intimitat prebèl·lica a Hyères, a la Riviera francesa. Disposem del relat de l’esteta Bernard Berenson, que confessava l’elegant cautela d’una admiració còmplice. La garantia més bona per a l’amistat.
Fa un parell d’anys vaig visitar a la Morgan Library de Nova York una exposició curiosa: els vincles entre la literatura clàssica nord-americana i l’art del seu temps –Henry James i la pintura nord-americana–, organitzada per Colm Tóibín. James havia nascut a Union Square de Nova York el 1843, en una família patrícia i cosmopolita en què la cultura era una realitat primera. Va intentar pintar a instàncies del mestre Le-Forge, però les muses van ser remises i va comprendre de seguida que no passaria mai de diletant capaç. Però havia provat la temptació de l’art que l’acompanyaria mentre recorria Londres, París i Florència en una gira exigent i l’obligava a exercir de crític artístic per a revistes nord-americanes punteres: The Nation, New York Tribune i Harper’s Weekly, entre d’altres. Descobria l’impressionisme i la passió de descriure amb paraules els secrets de les obres plàstiques, la incògnita de les relacions complexes entre l’obra i la vida, apuntava des de París el 1877. Potser el millor James “col·loquial” emergeix de les notes precipitades d’aquells anys sobre pintura, que el forçaven a no perdre mostra de nom per transmetre les seves emocions als amics de la Costa Est. El relat vehement del rodamón agut que acostava al lector la fulminant transformació de l’art europeu quan trencava el segle XX, i matisava l’obstinat pessimisme del narrador.
Escrits temptatius de joventut, cert, però amb l’entusiasme i la proximitat de qui desperta en una alba límpida i pretén ajustar la seva mirada al paisatge enlluernador. Desconcertat per l’afany de temperar la seva escriptura i seriosament captivat per la destresa del pintor, per la seva feina dúctil amb el color i la trama narrativa que vol refer sobre la tela. La realitat esquiva de les formes visibles que despunten en un món nou: Delacroix, Daumier, Sargent, Turner, Whistler, entre d’altres, contribueixen a fantasiejar l’imaginari d’una estètica incipient però viva. En el fons, dirà l’escèptic, exercicis d’estil provisionals forjats a l’atmosfera carregada de salons i galeries a París i Londres, tan admirades com insondables als ulls de l’astorat ciutadà del món. Poliglot, sí, i intrèpid indagador de l’opaca natura humana que desconfia de la paraula. Anys, a més, en què l’aventura pública de James avança segura cap al cim de la fama, on aviat entreveu la civilització del conflicte i la duplicitat. Era l’època dels “cent sopars” per temporada, quan l’escriptor es doblegava en admirada figura dels clubs londinencs i els salons proustians de París. El repàs de la seva agenda el delata escrutant en una confusa xerrameca de sobretaula els gestos i les maneres dels
L’escriptor està convençut de la natural i irremeiable imperfectibilitat de l’home
altres. No era ni un esnob ni un trepa, sinó l’atent escolta dels silencis penosos que encobrien la buidor d’una conversa redundant. Un treballador obsessiu que en la solitud refeia experiències i fantasiejava ficcions entre personatges impossibles. Un pessimista que no espera res perquè mai desespera, i només confia a teixir retalls de veritat perduts en l’encreuament de la confidència fugissera que donarà vida al relat inesperat. La vivificació del caliu encobert al “parèntesi jamesià”, com intuïa Molina Foix, que propicia la coincidència feliç entre art i text escrit.
Al darrere del jove Berenson, al James aprenent de crític el desconcerta l’abstracció teòrica, la dificultat que hi ha entre percepció i execució, com si “la pintura fos la pura tangibilitat de la visió”. Veure és sentir, serà el reactiu quan despertin les avantguardes. S’anhelava activar l’apassionada reinvenció plàstica que cedia a la forma el protagonisme de la representació. Aquesta és la clau per entendre i unir els apunts a peu d’obra de James i justificar la seva selecció: la col·lecció Wallace de Londres, la confusa ambigüitat de Messonnier, els impressionistes, els mestres d’altres temps, l’escena londinenca, els dibuixos de Turner vistos per Ruskin. Juntament amb semblances d’afany narratiu: Delacroix i el desert, el realisme inspirat de Murillo, l’equívoc acolorit de Zurbarán, mestre de llums i ombres, l’agresta realitat de Ribera, apunts que estimula la col·lecció Montpensier endevinada més que vista a París. Una sorpresa d’iris punxants, amb descobriment sobtat de l’art de John Sargent. El pintor havia passat mesos a Espanya quan escriu a James el 1879, i Velázquez visualitzava una nova idolatria artística: “El senyor Sargent va caure de genolls i aquesta posició defineix la seva estada a Espanya”. El jaleo és un quadre misteriós embegut de contrastos marroquins, a la mirada de James.
El retrat de Henry James, de 1913, de John S. Sargent és un altre exemple d’excel·lència i el símbol de l’amistat perdurable de dos creadors que posa en qüestió l’obstinat pessimisme de l’escriptor.