Gràcies per tot, Messi

Abbas va entelar la mirada de cop i va escopir una d’aquelles frases lentes, que de tan pastoses més que avançar retrocedeixen, i que sobretot no ve de gust escoltar enmig d’una puta guerra. -Tens dos homes armats al darrere. Érem en una clariana d’un bosc a Bouca, al nord de la República Centreafricana. Em vaig girar, i sí: dos nois adolescents, prims com un cable i d’uns quinze anys, se m’havien col·locat sigil·losament a l’esquena i ens apuntaven amb els seus AK-47. El més alt tenia els cabells arrissats, portava la samarreta del Barça i tenia la mirada tan perduda que cada cop que parpellejava feia olor de marihuana. L’altre vestia de camuflatge i s’havia nuat un mocador vermell al voltant del cap com en les pel·lícules de Rambo. El dolent va resultar ser el del mocador; el pitjor, el de la samarreta culer. Aquest, el més cabró, es va adreçar a Abbas. -Antibalaka?

Aquell interrogant tancava una bala al cap. En aquells dies, el país s’encaminava cap a l’abisme d’una guerra civil i hi havia dues trinxeres. En una hi havia els seleka, mercenaris musulmans d’origen txadià i sudanès que havien pres el poder a Bangui, la capital. A l’altra, els antibalaka, grups d’autodefensa populars, que havien respost a la sang amb més sang. Enmig tremolava la població, que corria espaordida davant les matances.

Ser a Bouca no era una bona notícia per a Abbas: la ciutat havia caigut en mans dels seleka i estava plena de cadàvers amb el coll tallat o una bala a les costelles. En aquella clariana del bosc, la pregunta continuava paralitzada en l’aire, com en aquells penals a l’estil Panenka en què la pilota no acaba mai de caure. -Antibalaka?

Com que els polzes s’acostaven als gallets i aquells nanos només parlaven àrab, vaig optar per una carta desesperada simulant calma. No em tiraré flors: estava fet un flam. -Messi, Messi. No antibalaka. Ok.

El de la samarreta culer no va somriure, però va apartar la vista d’Abbas, que ho va considerar un triomf, perquè arribats a aquell es veia amb totes les paperetes. El nano va abaixar l’arma i va fer un gest perquè marxéssim. -Ok, no antibalaka; allez.

Aquesta setmana la notícia ha deixat el culer en xoc: Messi se n’anirà aviat del Barça. Jo no sé si serà l’any que ve o el següent, però fa un temps que els seus gols han adquirit el regust amarg del comiat. Desitjaria que fos un adeu dolç, amb una Champions més i envoltat en l’abraçada dels aplaudiments, però si no passa així, dels seus anys al club em quedaré amb la felicitat i un dubte. La felicitat de la seva màgia i les seves victòries i el dubte de si va ser el seu nom el que va fer reaccionar aquell nen soldat en un racó perdut de l’Àfrica i va salvar la vida el meu amic Abbas. Encara avui no ho sé.

Per si de cas: gràcies per tot, Messi.

Com que els polzes s’acostaven als gallets i aquells nanos només parlaven àrab, vaig optar per una carta desesperada: Messi