La Vanguardia (Català-1ª edició)
Miri, no és l’entrenador
Una boira espessa s’ha instal·lat al Barça, on ara mateix hi ha més interrogants que respostes, més temor que confiança, més dubtes que certeses. Com passa en els trajectes de poca visibilitat, no és fàcil endevinar la direcció que seguirà el club enmig de tota aquesta confusió, amb la garantia d’una patacada si no es tria el camí correcte.
El Barça ha arribat a un punt en què ha de decidir si els seus problemes són puntuals o estructurals. Tot indica que les seves dificultats són profundes, de llarg abast, el clàssic moment que no permet pensar en fragments ni en ocurrències miracleres. S’han disparat les alarmes en tants fronts que el club transmet una sensació de setge preocupant, només temperada pel silenci obligat del Camp Nou, que al seu torn produeix un inquietant silenci institucional.
Sense mocadors a les graderies –la mocadorada és el termòmetre infal·lible que mesura el grau d’irritació dels aficionats envers l’equip, l’entrenador i la directiva–, el malestar no és gràfic i urgent. Sense el corrent emocional massiu que es genera als estadis, el futbol buit només afavoreix els dirigents, aïllats i proveïts a les seves campanes de vidre, alliberats de la pressió salvatge que es trasllada des de les tribunes fins a la llotja quan les coses van mal dades.
Fa poc el club va voler indicar que el problema estava en l’entrenador. Va despatxar Valverde i va contractar Quique Setién, que passa hores difícils. Si els presidents semblen més protegits pel buit ambiental, els entrenadors multipliquen els riscos. Destituir-los costa menys que mai, com si els acomiadés una mà invisible que no deixa empremtes.
Es veu d’una hora lluny que Quique Setién comença a ocupar la posició de pròxima víctima. És el principal destinat a carregar amb la responsabilitat de la crisi que travessa l’equip. Se senten rumors, s’apunten noms de possibles successors, s’assenyalen defectes i es comenten, sotto voce, divergències amb la plantilla no concretades públicament. En fi, tota la gamma de maniobres que acostumen a precedir la liquidació
Situar Quique Setién com a responsable de la crisi del Barça és tapar la Lluna amb un dit: l’equip ja no és un equipàs
d’un tècnic.
Situar Setién com a responsable de la crisi del Barça és tapar la Lluna amb un dit. És cert que l’equip perd cada vegada més el pas al campionat i que algunes de les seves decisions són discutides, però fa temps que els entrenadors del Barça són un problema relativament poc rellevant, en bona part perquè el seu marge de maniobra s’ha empetitit cada vegada més pel fracassat disseny de l’equip.
Si alguna cosa proclama aquesta temporada no és el rendiment decebedor d’un equipàs. Ja no ho és. Fa temps que el Barça ha abandonat la seva posició de far del futbol europeu. Ara declina per nombroses raons. L’edat dels seus millors jugadors i l’absència d’un relleu generacional solvent són dues causes evidents d’això, a les quals s’afegeix el terror subjacent en la gestió del futur de Messi. La seva immensa figura és l’actiu més important del Barça i també el més inquietant per als dirigents, disminuïts i espantats davant la magnitud del jugador més important en la història del club.
No hi ha cap entrenador al món que aterri al Barça i elimini els problemes que planen sobre un equip que camina cap a l’ocàs. Llei de vida i de futbol. En aquestes circumstàncies, els tècnics no són un problema poc rellevant, però no són, ni de bon tros, el problema més gran. La urgència del Barça no és cap altra que sortir d’aquest pesar esgotador i refundar un model enèrgic, il·lusionant i convincent. Aquest desafiament correspon únicament als seus dirigents. Als que hi són o als què treuen el cap per la porta.