Menys que un club, més que amics

L’ombra del Barça està cosida a la de Catalunya d’una manera deliciosa per a un psicoanalista. Ningú no va fer mai gaire cas a aquells clubs catalans i els aficionats que defensaven que Catalunya era molt més que un club. En l’inconscient col·lectiu ser del Barça era presentar-se a les oposicions de catalanitat amb triennis acumulats. De la mateixa manera que ara com ara sembla que l’única manera de ser català és ser independentista, al seu dia ser del Barça o que no t’agradés el futbol resultaven les dues úniques opcions patriòtiques permeses. I en això, anem fent. Torra i Bartomeu, Bartomeu i Torra són dos presidents que no deixen de ser dos substituts d’un que no hi és i en un sentit hamletià se saben impostors, i davant això l’opció és impostar també l’acció i no fer absolutament res. Així doncs, la sensació és que amb algú que, quan arribés, encengués els llums i, quan sortís, els apagués, en tindrien prou el club i el país per estar exactament com estem.

Les dècades glorioses culers van desembocar en un projecte i un líder nat: Guardiola. Jugàvem com ningú, érem el mirall en què sortia el món futbolístic, amb els millors jugadors del planeta del nostre propi planter... El joc era net i vistós, sí, però també modern i efectiu i ho guanyàvem tot. A més, l’entrenador semblava que tenia un pla que desenvolupava amb talent i treball i que sabia comunicar-lo, fer-te’n sentir al·ludit. Amb aquell plus de superioritat i falsa modèstia franciscana tan nostres. I amb els èxits es va revelar el secret.

En què consistia...? Doncs en ser nosaltres simplement i desacomplexadament. Els catalans (aquí ja se sobreentenia que només hi havia una manera culer de ser-ho) érem un poble que si matinàvem i ens hi posàvem podíem aconseguir el que ens proposéssim. El Barça va encomanar el país i així ens vam creure que podíem guanyar la independència com es guanya una Champions. Sent els millors (ja ho som, sempre ho som), jugant net (no-violència, ni un paper a terra), treballant units (som un poble) i celebrant-ho (performances, càntics i samarretes mil) a Canaletes. La idea que n’hi havia prou amb desitjar-ho i jugar net i a l’atac: pur “Yes, we can”. Però res no va succeir com s’esperava: la UE no és la FIFA, Catalunya és més que el Barça i ningú no va comptar amb els àrbitres.

La depressió del país, la confrontació, el bloqueig, les estratègies electorals, la selecció negativa de jugadors, polítics, entrenadors, líders i presidents ha fet que el destí de Catalunya hagi tirat cap a baix del Barça i viceversa. Quan fas un club d’uns quants i a més has oblidat que la propaganda pot servir per vendre cotxes i liquadores però no per guanyar tornejos i independències solen passar coses així. Un ja no sap per a què matina ni si serà possible no ja ser independents –ho tornarem a fer– sinó tornar a guanyar alguna cosa –l’any que ve, sí– amb què valgui la pena anar a Canaletes.

Torra i Bartomeu són dos presidents substituts d’un que no hi és, i se saben impostors