Alpha Tauri

Baracca– és a l’F-1 com Anglaterra a la creació de l’ONU: un impulsor bàsic. Des que va debutar en la segona cursa, la de Mònaco, ha estat fidel a la seva identitat, sempre amb el mateix nom, el mateix color vermell (de vegades amb diferent tonalitat) i el mateix escut. Es va guanyar el prestigi i el respecte amb els títols inicials d’Ascari, Fangio i Hawthorn, tot i que després es va estancar als setanta i els vuitanta, 21 anys de sequera que no va trencar fins que no hi va arribar Schumacher, el seu millor pilot.

Tot i això, el gran creixement de Ferrari –no tant esportiu– va tenir lloc a partir de 1981 amb la firma de l’Acord de la Concòrdia, que fixava el repartiment dels ingressos dels equips i establia que l’escuderia percebria sempre una bonificació com a equip històric (el 2019, de 64 milions d’euros) i tindria dret de veto en la presa de decisions. Malgrat el seu pes específic, Ferrari està vivint una altra era d’escassetat: fa 12 temporades que no guanya el títol de pilots (l’últim, amb Räikkönen). Una maledicció que confia trencar amb Charles Leclerc, un dels últims prodigis, i Carlos Sainz, pilot rosso a partir del 2021.

Aquests últims anys, Ferrari s’ha vist superat per les escuderies emergents que més han invertit i que han sabut interpretar més bé els canvis tècnics de cada moment: la nou-rica Red Bull –reconversió de màrqueting de la desapareguda Jaguar–, que va triomfar sota l’impuls

L