Assistint

Em podria llevar a les sis del matí, seure davant de l’ordinador a casa, parar deu minuts per menjar alguna cosa per esmorzar en algun moment al voltant de les 9, parar cap allà les 14 i menjar alguna cosa per dinar, continuar fins a les 21 i parar vint minuts més per menjar alguna cosa per sopar i continuar davant de l’ordinador fins arribar a les 23.30 h i anar-me’n a intentar dormir. I durant tot el temps davant de l’ordinador podria assistir a reunions importantíssimes d’escoles i associacions, conferències de personatges importants (acadèmics, polítics, científics, empresaris, etc.), seminaris amb molts ponents i temes interessants. Com s’han disparat aquestes coses en els últims mesos!

Fins a l’any passat, la gran majoria de conferències, seminaris, sessions de consells, associacions i esdeveniments sectorials es feien amb l’assistència dels participants a reunions en auditoris d’hotels, d’escoles, d’institucions. Però el coronavirus s’ha carregat les reunions i tothom ha decidir fer servir la tecnologia. De sobte es descobria, per exemple, que un consell d’administració al qual havien d’assistir unes deu persones: sis membres del consell, un advocat, un auditor i dos alts directius de l’empresa (no consellers) que eren en llocs diferents (París, Londres, Madrid i Barcelona), podien participar en una reunió digital si cada un era davant d’un ordinador que tingués una càmera i un micròfon. A la pantalla hi podies veure qui parlava, però també en quadradets petits els altres participants en la reunió.

La recomanació sol ser entrar en aquesta reunió (trucada virtual, digital, telemàtica, en línia o altres noms) quinze minuts abans que comenci per poder-s’hi connectar bé. Han aparegut uns quants sistemes de connectar-se, amb preus diferents i diferents opinions d’“experts”, però gairebé sempre hi ha algú que té problemes per entrar en la reunió i fins i tot algun que desapareix de la reunió i el seu quadradet es queda en negre.

Vaig assistir a una reunió d’un consell que es va fer en línia. Era un consell internacional i cada conseller era al seu país, al seu despatx o algun potser a casa seva. Jo no podia evitar pensar, si hagués estat un consell de tots reunits a l’oficina principal de l’empresa, que dels deu que érem a la pantalla sis haurien hagut de viatjar, quatre des de països europeus i dos des de Madrid a Barcelona. Cinc o sis haurien necessitat hotel, taxis... L’estalvi del consell digital era enorme. No cal dir que en els

“Avancem en el món digital, però té les seves limitacions; som persones, no robots”

últims mesos les empreses s’hauran estalviat un munt de viatges (així estan les aerolínies i hotels). Els consellers hauran estalviat temps.

Però recordo un moment de la discussió en què es va entrar en un tema una mica delicat i no vaig poder evitar pensar si allò s’estaria enregistrant, si ho estarien veient altres persones, facilitades potser per algun dels directius de l’empresa. Si es gravava, quin ús li podia donar a l’enregistrament? Res no era il·legal. Bàsicament es tractava de millorar costos i hi havia una proposta molt treballada d’acomiadar unes 50 persones. Per mi acomiadar persones és sempre una cosa que no m’agrada gens i, com m’esperava una cosa així, vaig posar sobre la taula unes quantes alternatives que havien sortit d’altres consells anteriors que implicarien l’esforç d’afegir alguns productes o insistir a treballar més alguns mercats internacionals. Els meus suggeriments salvaven llocs de treball, però feien més dura la feina dels directius.

És difícil tenir una discussió important sense veure bé totes les cares, les mirades entre els uns i els altres, sense tenir una pausa per prendre cafè i dir alguna cosa a un i a l’altre, parlar en veu baixa amb els del costat, apreciar si algun està molt nerviós. En fi, avancem en el món digital, però tinguem present que té les seves limitacions. Som persones. El dia que les empreses les gestionin robots, els consells seran del tot digitals.