Els escacs són la vida

Iván Redondo, cap del gabinet de la Presidència del Govern de Pedro Sánchez, és un bon jugador d’escacs, però a més ha llegit desenes de llibres sobre els grans mestres d’aquest esport. Sovint utilitza els seus ensenyaments per a la política, i el cert és que li ha donat bons resultats. Hi ha una frase de Bobby Fischer que li agrada especialment: “No crec en la psicologia, sinó en les bones jugades”. Una sentència que no és certa del tot, perquè per vèncer Borís Spasski ,en l’anomenat escac i mat del segle el 1972 –mentre les superpotències vivien la seva pròpia partida en el terreny nuclear–, va arribar fins i tot a desaparèixer de la sala durant set llargs minuts per posar nerviós el seu rival.

Fischer pensava que en cada posició es podia triar la millor jugada, mentre que altres mestres creien que per guanyar calia dur a terme moviments incòmodes per a cada contrincant en particular o fer sacrificis dubtosos per descentrar-los. Fischer volia derrotar la ment del rival. S’ha escrit que per ell els escacs eren “una guerra sense metàfores”. L’última jugada de Redondo és haver convertit el pacte de reconstrucció en unes simultànies: la sortida econòmica de la crisi s’està disputat alhora al palau de la Moncloa i al Parlament.

Amb centrals sindicals i patronals al recinte presidencial i amb la resta de forces polítiques al Congrés. I Pedro Sánchez està avançant més amb la societat civil que amb la política, possiblement perquè uns aspiren a tirar el país endavant i els altres intenten, sobretot, que el Govern no es consolidi. Fischer ja va dir que els escacs són la vida, i, almenys, cal reconèixer que se li assemblen molt. És imprescindible estar atent a la partida, no despistar-se en cap moment i moure les fitxes amb encert. I amb una estratègia clara i decidida que debiliti l’adversari. Sánchez ha aconseguit les últimes hores segellar un acord amb sindicalistes i empresaris, mentre que a deu minuts en cotxe el PP es negava a donar suport a les conclusions sobre economia i polítiques socials de la comissió parlamentària de Reconstrucció. Els populars es van limitar a abstenir-se en les mesures sanitàries i en les relatives a la UE: poc balanç en un moment tan excepcional.

En l’única cosa que van coincidir les patronals amb el principal partit de l’oposició va ser en el rebuig a apujar els impostos. Però uns i altres saben que en aquest capítol hauran de fer concessions. Tots recordem que el PP va pujar al poder en un altre moment delicat, com era el 2011, i, malgrat que Mariano Rajoy havia anunciat baixades d’impostos, la primera mesura va ser augmentar-los, ja que el país no estava per a aquelles alegries.

El Govern central té el camí més aclarit i a més pot criticar la falta d’unitat del principal partit de l’oposició a les portes de la cimera de caps d’Estat i de Govern d’aquest mes de juliol, en què Espanya es juga 140.000 milions, que és una manera de pressionar-lo. Una jugada hàbil, com les que feia Fischer quan semblava atrapat i sense sortides.