La Vanguardia (Català-1ª edició)
Aquí no es parla escocès
Tan sols un 1% de la població domina el gaèlic, que es troba en perill d’extinció
L’idioma acostuma a ser un dels grans elements identitaris, juntament amb la religió, la història, la cultura o simplement el rebuig a un sentiment alternatiu de pertinença, per raons polítiques o del tipus que sigui. En el cas d’Escòcia, però, parlar el gaèlic escocès té molt poc o res a veure amb el desig d’independència, perquè es tracta d’una llengua en perill d’extinció, que tan sols fa servir l’u per cent de la població del país.
Un turista accidental no ho diria, veient pel carrer els rètols de poileas als cotxes de policia o de ambaileans a les ambulàncies, o quan travessant per terra la frontera es troba un enorme cartell que diu Fàilte gu Alba (Benvingut a Escòcia). Tanmateix, malgrat els esforços dels últims anys del Partit Nacional (SNP) per introduir-lo en els plans d’estudis i que els nens s’hi familiaritzin des de petits, la realitat és que és un idioma que amb prou feines es parla a les cases, excepte a les comunitats remotes de les illes Hèbrides, i no a totes.
És un problema evident des de fa temps, però ara un estudi oficial ha revelat que dels 5,5 milions d’escocesos, només 58.000 són capaços de parlar-lo més enllà del nivell anecdòtic, 20.000 persones menys que fa una dècada. A aquest pas aviat li passarà el maetix que al navaho, engolit per l’anglès i que la tribu índia nord-americana no sap com fer passar de manera efectiva a les noves generacions, o el hawaià, circumscrit a 19.000 individus a l’arxipèlag, el crioll haitià o l’ídix.
Aprendre gaèlic d’adult, sense haver-lo parlat o almenys escoltat de petit a casa, és un desafiament fins i tot més gran que el d’aprendre alemany, tant per l’estructura gramatical com per la fonètica. Sí és tha (es pronuncia una mica així com ha), no és chan eil (semblant a la marca de perfum francès), bon dia és madainn mhath (que sona matín va), bona tarda és feasgar math i gràcies és tapadh leibh .Si pot servir una nota d’experiència personal, fer-se entendre en una botiga de l’illa de Skye és un gest que mereix l’aprovació generalitzada, però alhora una experiència desafiadora. Potser volem comprar una barrar de pa i ens emportem fàcilment un rotllo de paper higiènic.
Per complicar encara més les coses, gairebé la totalitat dels que parlen escocès són persones més grans de cinquanta anys, i es moren a molta més velocitat de la que apareixen nous parlants de gaèlic gràcies als programes educatius. Al País de Gal·les, on el sentiment independentista és més tebi i la penetració política i cultural d’Anglaterra enorme, en canvi l’ús del gal·lès està molt estès (mig milió de persones), la BBC té des de fa temps un canal de televisió en l’idioma natiu i es roden populars sèries de televisió, com ara Hinterland,
o que han de ser subtitulades a l’anglès.
A la dificultat per sustentar la tradició lingüística s’hi afegeix el fet que, a més de l’escocès gaèlic d’origen celta limitat principalment a part de les Terres Altes i les illes Hèbrides Exteriors, com Harris i Lewis, a les Terres Baixes es parla l’scots, d’arrel germànica, i a les illes Shetland i Òrcades queden vestigis del norn, o nòrdic antic, d’ús freqüent als segles XVIII i XIX, portat pels vikings i els colons escandinaus, connectat a l’islandès i al feroès (de les illes Fèroe). El dialecte de Glasgow és tan difícil d’entendre per als anglesos que pel·lícules com Trainspotting han estat portades al cinema subtitulades.
L’estratègia del Partit Nacional d’Escòcia (independentista) ha consistit a augmentar l’ensenyament del gaèlic a l’escola primària, sobretot a les principals ciutats, com Glasgow, Aberdeen i Edimburg, una cosa a la qual s’han resistit els conservadors. Amb tot, els autors de l’estudi que revela el perill d’extinció de la llengua assenyalen que, per evitar-ne la desaparició, caldria promocionar-ne l’ús habitual dins les famílies, i que els pares que no l’han perdut es dirigeixin als fills en aquesta llengua eb comptes de l’anglès (els adolescents són particularment reticents a fer-lo servir). L’única manera de salvar-lo, diuen, és que es converteixi en part de la vida quotidiana.
El gaèlic que es parla a Irlanda és cosí germà de l’escocès, per bé que hi ha diferències gramaticals, de vocabulari i de pronunciació que fan que la comprensió no sigui automàtica. El que sí que és comú és el problema de supervivència: a Irlanda, segons xifres oficials, tenen coneixements d’aquesta llengua 1,7 milions de persones, però a la pràctica només 17.000 la parlen regularment.
La llengua s’ensenya cada cop més a l’escola, però gairebé no es parla a casa i no forma part de la vida diària