La Vanguardia (Català-1ª edició)
Recorda Tryweryn!
Amb el Brexit i la pandèmia, un nombre rècord de gal·lesos, un 25%, són partidaris de la independència
Repartits per tota la geografia gal·lesa, des de les deprimides valls mineres fins a les muntanyes de Snowdonia, en carreteres, centres urbans o frontals marins, més de mig centenar de murals apareixen decorats amb una pintada que diu Cofiwch Dryweryn (recorda Tryweryn), referència a una vila de setanta habitants a la vall d’aquest nom que va desaparèixer el 1965 per crear una presa i subministrar aigua a la ciutat anglesa de Liverpool. El missatge és obvi: no us oblideu d’allò que Anglaterra, que va conquerir el país per la força al segle XIII, és capaç de fer en defensa dels seus interessos.
Tradicionalment, el nacionalisme gal·lès ha estat més cultural que institucional, centrat en la defensa de l’idioma (el parla mig milió de persones, una sisena part de la població), però sense més interès per una autonomia, i no diguem la independència. El sistema legal i la premsa estan entrellaçats amb els anglesos. Els recursos naturals són més escassos que a Escòcia.
Dues vegades Londres els ha ofert als gal·lesos un govern autònom. La primera va ser el 1978, amb el requisit que un 40% de l’electorat (no dels votants) digués que sí, i la resposta va ser que no per una proporció de quatre a un. I la segona el 1997, sota els auspicis de Tony Blair, que pensava que el desenvoEls lupament d’institucions autònomes diluiria el creixent nacionalisme escocès, i va posar al mateix paquet el País de Gal·les. En aquella ocasió només calia una majoria simple, i va triomfar el sí pel més mínim dels marges imaginable, un 50,3% amb una participació de tan sols el 50,22%. De les 22 regions administratives, la meitat van rebutjar la idea, inclosa Cardiff, la capital.
El Plaid Cymru (Partit de Gal·les, independentista) va obtenir en les últimes eleccions generals britàniques només quatre dels 40 escons gal·lesos a Westminster, tot i que al Parlament autonòmic o Sennedd té 12 dels 60 representants, per darrere del Labour (la força alfa a què pertany el primer ministre, Mark Drakeford) i els conservadors. Però una enquesta de l’empresa YouGov per a la cadena de televisió ITV assenyala que un 25% dels ciutadans –un rècord històric– són en aquest moment partidaris de la independència. de la crisi sanitària per part del Govern Johnson ha encoratjat la sensació que un Gal·les independent podria haver-ho fet molt millor, perquè un Gal·les autònom (amb competències en matèria de sanitat) ja ha actuat amb més precaució i seny fins al punt de, en plena eclosió de la malaltia, posar cotxes patrulla a la frontera invisible per dificultar l’entrada de turistes anglesos. Ara que el veí ja ha obert els pubs i les platges a la recerca de la desitjada normalitat, els gal·lesos consideren que es tracta d’una bogeria i van uns quants passos per darrere.
“L’actuació caòtica de Londres està donant ales a l’independentisme –diu l’analista polític Alun Davies–. Els gal·lesos hem sortit escaldats de l’absoluta ineptitud de l’Administració Johnson a l’hora de preparar-se per a l’arribada de la pandèmia, protegir les residències de gent gran, comprar tests i material sanitari, decretar tant el confinament com la sortida del confinament, establir ponts aeris per a les vacances, obrir les escoles... Va a les palpentes”.
En una escena de la sèrie de televisió The Crown, el príncep Carles veu una foto de Capel Celyn, el poble de la vall de Tryweryn submergida sota la presa, i diu al seu tutor: “Em queden tants llocs per visitar!”. A la qual cosa el seu tutor gal·lès li respon: “Em temo que aquest ja no el podràs veure mai”.
La geografia influeix sobre el nacionalisme gal·lès: un terç dels llocs de feina són a la frontera