Blau de Merkel a la senyera

Pujol va crear Convergència amb l’objectiu de sumar forces que desemboquessin en la creació d’un Partit Nacionalista català. Però de seguida va veure que li era més útil un moviment que un partit. Un moviment no ha de tenir línia ideològica definida. Pot mantenir posicions ambigües i fins contradictòries. Un moviment no se sotmet a estructures de ferro. Respon a la inspiració del líder.

S’esdevé, però, que tots els partits espanyols (i catalans) són cesaristes. Mentre guanyen eleccions, els líders de partit són intocables. Determinen les llistes, governen amb mà de ferro, fulminen els dissidents. El líder canvia de camisa, enterra les decisions congressuals, avui diu una cosa i demà la contrària. Mentre guanyi eleccions o mentre garanteixi els càrrecs de l’organització, ningú no protestarà. El cesarisme, que González i Aznar van portar al paroxisme, és habitual a tots els partits, vells o nous. D’aquest model, només se n’escapa el PNB. Potser per això és una màquina política tan seriosa, solvent i eficaç.

El cesarisme vigent contribueix a confondre partits i moviments. Però l’organització que estan construint aquests dies Carles Puigdemont i Jordi Sànchez permet veure quina és la diferència clau: aquestes dues personalitats provenen de dos corrents ideològics molt allunyats: Puigdemont és un convergent de tota la vida, Sànchez va estar molt a prop, durant anys, d’Iniciativa, els hereus del PSUC. Dues visions del món oposades que es reuneixen entorn d’un foc de camp: la flama de la nació. El nacionalisme reuneix allò que les ideologies separen.

L’objectiu de Puigdemont és el de sempre: subordinar ERC. Superar els republicans a les eleccions per sotmetre’ls després a la lògica del seu moviment. Malgrat les enquestes, ho pot aconseguir. No es pot oblidar que Puigdemont tornarà a tenir les mans lliures, mentre Junqueras encara les tindrà lligades.

Jordi Sànchez, enfortit a la presó i experimentadíssim des de jove amb moviments d’agitació com la Crida, és perfectament capaç de fer ombra al carismàtic Puigdemont. Però també Miquel Roca Junyent podia fer ombra, per talent i capacitat, a Jordi Pujol. El moviment s’estructura, no entorn d’una ideologia, sinó d’un sentiment, d’unes vivències, d’uns anhels. El líder carismàtic és aquell que sap encarnar aquests anhels. Tal com passa amb els moviments de renovació religiosa, els moviments nacionalistes es funden sobre un carisma personal. Pujol i Puigdemont tenen vides paral·leles: ambdós van sofrir una experiència traumàtica que van saber transformar en una èpica. Sobre aquesta èpica Puigdemont edifica la seva església.

Si a Puigdemont no se li oposa una política intel·ligent, la seva èpica tornarà a ser triomfant. El no a tot, la repressió, els jutges i la presó guanyaran sempre la partida, però mai les eleccions. És més, la passivitat de l’electorat no independentista tendirà a generalitzar-se. El 155 com a escut electoral dona tanta confiança al votant no indepe que de fet el convida a l’abstenció. “No cal que voti: ja ho faran els fiscals per mi”. Emparar-se en els jutges té cost: la irrellevància política.

Sempre que algú es queixa de l’independentisme li recordo que aquest corrent de ruptura va assolir l’hegemonia (ajustada i insuficient, però hegemonia) aprofitant el buit que van deixar les elits catalanes després de la crisi de l’estatut. La falta d’alternatives i les rutines ideològiques d’aquestes elits, sumades a l’esgotament del PSC, van deixar un enorme espai buit que, entre el 2010 i el 2012, els independentistes van omplir, després de rebentar els dics de contenció de Convergència. Doncs bé, si no es repara aquest buit amb una alternativa sòlida, organitzada i clara, Puigdemont tornarà a fer diana. Pot ser molt odiat, se li poden fer moltes crítiques, però, objectivament, ningú no pot negar-li constància, resiliència i voluntat de poder.

Ignoro, més enllà del que llegeixo, com estan les negociacions per fer una gran aliança central entre independentistes i catalanistes. Marta Pascal pot ser la peça que desbloquegi l’empat paralitzador que estem vivint des de fa uns anys. Però també pot ser irrellevant. Dependrà de si la seva operació forma part d’una estratègia més ampla, amb coordinació amb altres partits, començant pel PSC, que impliqui també les elits catalanes entorn del gran objectiu europeu del moment: la reindustrialització. El blau de la bandera europea, el blau d’Angela Merkel, ha de tornar a acompanyar la senyera.

Perquè sigui possible el retorn de la política a Catalunya, hi ha d’haver, si més no, dues estratègies diferents. Ara no hi són. Ara només n’hi ha una: la independentista; i la seva negació. Una estratègia alternativa podria sortir de la relectura de les idees de Pasqual Maragall, l’únic que mereix el títol de visionari. Lideratge industrial i cultural de Catalunya a Espanya; i sobiranisme compartit, no solament a Espanya, sinó també a Europa. O apareix aquesta via alternativa o el conflicte, eternitzant-se, anirà minant les energies catalanes fins a fossilitzar-les.

El no a tot, els jutges i la presó guanyaran sempre la partida, però mai les eleccions