La Vanguardia (Català-1ª edició)
Indiscrecions d’alt nivell
De les sucoses revelacions sobre Donald Trump del llibre recent de l’exconseller de Seguretat Nacional nordamericà John Bolton, n’hi ha una que em va fer particular gràcia. Es veu que a Trump li va caure tan bé el líder nord-coreà, Kim Jong-un, que el va voler desagreujar per haver-se’n rigut públicament. Com que l’havia titllat d’home coet, se li va acudir fer-li arribar un CD de la cançó d’aquest títol d’Elton John, signat pel cantant. Però a l’hora de portar la idea a la pràctica, va sorgir un dubte: regalar un CD al dictador nord-coreà ¿no seria una violació de les sancions nord-americanes contra Corea del Nord? Perquè es tractava de fer el gest de forma pública, a través del secretari d’Estat, Mike Pompeo, i Trump no podia córrer el risc que tothom se li tirés al damunt per violar el règim de sancions.
L’assumpte va ser discutit en una reunió d’alt nivell. Em puc imaginar molt bé les subtils ponderacions dels diplomàtics i dels assessors jurídics. A la sala s’hi devia respirar un surrealisme finíssim. Finalment, Pompeo no va voler lliurar el CD al líder nord-coreà. Un home cautelós, el secretari d’Estat.
Una altra revelació força il·lustrativa de com funciona la Casa Blanca: “No se’l pot deixar sol ni un minut”, va dir Pompeo a Bolton, referint-se a Trump, en una reunió del G-20. No és una indiscreció que deixi en gaire bon lloc Trump, però tampoc el secretari d’Estat, raó per la qual és lògic que Pompeo estigui molest amb Bolton i l’hagi acusat de traïdor. A veure com continua treballant ara amb Trump.
Quan Donald Trump va arribar a la presidència, tres militars d’alta graduació que l’envoltaven, el cap de gabinet, John Kelly; el conseller de Seguretat Nacional, Herbert McMaster, i el secretari de Defensa, Jim Mattis, es van conxorxar per no deixar que Trump entrés en guerra amb cap país sense que ells hi estiguessin d’acord. Els periodistes van començar a parlar dels adults de la Casa Blanca. Però a Trump no li devia fer gràcia veure’s envoltat d’adults. El primer a ser acomiadat va ser McMaster. Al cap d’uns quants mesos, el va seguir John Kelly. Després, Jim Mattis va dimitir. De llavors ençà ja no hi ha adults vigilant Trump, almenys adults amb tants galons i estrelles. Potser per això Mike Pompeo pensa que deixar Trump tot sol és perillós, no fos cas que se li escapés un tuit declarant la guerra a alguna potència estrangera i en muntés una de grossa.
La relació entre els polítics que arriben al poder d’una manera tan imprevisible com Donald Trump i els seus col·laboradors sol ser complicada. Els presidents tenen tendència a creure que tot és possible. En el cas de Donald Trump, aquesta tendència és fins a cert punt comprensible: poques coses hi havia més improbables que ell arribés mai a la presidència i allà el tenim. Que no li vinguin ara amb que això no es pot fer, que allò és il·legal, que allò altre seria contraproduent, etcètera. Tots aquests arguments ja se’ls coneix. Si els hagués acceptat, no seria president. De manera que ni cas. Que no l’atabalin.
La posició dels col·laboradors és diferent. Tots dominen els camps respectius.
Costa no creure Bolton quan diu que Trump és un perill públic, capaç de fer
qualsevol barbaritat
Hi tenen experiència. Tenen una reputació professional i volen preservar-la. Segons explica Bolton, Trump pensa que envair Veneçuela seria cool i ignora coses tan bàsiques com que Finlàndia no és un satèl·lit de Rússia o que el Regne Unit té armes nuclears, de manera que treballar amb ell deu exigir una certa mà esquerra per fer-li la contra sovint. Però a Trump no deu ser fàcil fer-li la contra, ni amb la mà esquerra ni amb la dreta. A Trump, les apel·lacions al realisme i a la conveniència de respectar les lleis li deuen semblar una deslleialtat.
El cas és que John Bolton és el tercer conseller de Seguretat Nacional que se’n va, i que ho ha fet amb un cop de porta monumental en forma de llibre ple d’afirmacions i d’anècdotes poc afalagadores per al president. El llibre va sortir fa dues setmanes i pertany a l’equivalent polític d’un gènere que al món anglosaxó és coneix amb el nom de kiss and tell, un gènere practicat per persones que mantenen relacions íntimes amb una celebritat i que, quan trenquen, s’afanyen a escriure un llibre explicant-ho amb pèls i senyals. Un gènere no gaire elegant però ben retribuït per un món editorial àvid d’indiscrecions i d’escàndols.
John Bolton és un ultraconservador amb idees dignes del sempre lloable cos de bombers. No m’estranyaria que les desavinences amb Trump vinguin en bona part de la negativa del president a bombardejar l’Iran, que és una de les obsessions de Bolton. Trump no té inconvenient a oferir incentius als dirigents xinesos perquè l’ajudin a guanyar les eleccions, però no està per aventures tan calamitoses com seria la d’anar a la guerra amb l’Iran per intentar tombar el règim dels aiatol·làs.
Ara: en aquest cas cal reconèixer que Bolton, encara que sigui per despit i per vendre llibres, està fent un favor al món sencer. Costa no creure’l quan diu que Trump és un perill públic i que, si guanya les eleccions del novembre, és capaç de fer qualsevol barbaritat.
En aquests moments els sondejos són tan adversos a Trump com ho eren a Jimmy Carter i a Bush pare quatre mesos abans de perdre les eleccions per al segon mandat. La pandèmia l’ha noquejat. ¿Està perdent peu? Confiem que els sondejos encertin i que Trump, derrotat, passi a la història com una prova palpable de la solidesa de la democràcia nord-americana i de l’eficàcia dels famosos checks and balances, els equilibris constitucionals que permeten que el poder acabi en unes mans com les seves i no passi res d’irreversible. I que, fins llavors, Mike Pompeo i companyia no el deixin ni un minut sol, per evitar mals majors.