La Vanguardia (Català-1ª edició)
El consens pel canvi educatiu
L’economia del coneixement i la globalització ha accentuat el nostre perfil com a societat del risc que va anticipar el sociòleg alemany Ulrich Beck. La pandèmia pel coronavirus és un risc global de conseqüències dramàtiques en la salut, l’ocupació i la cohesió social que ha suposat una gran prova d’estrès per als sistemes educatius. N’ha posat en relleu les fortaleses i les debilitats, com també la necessitat de modernització des d’un esperit de reconstrucció i de consens. Si la reconstrucció és feina de tots, la modernització educativa també ho ha de ser, i no pot esperar més, ja que respon a una demanda àmplia i plural que ve de lluny.
L’única certesa del nostre temps és el canvi permanent a causa de desafiaments disruptius que ens exigeixen una gran capacitat de resposta compartida. Un 90% dels científics són contemporanis nostres i creadors del coneixement que accelera el canvi social i la revolució digital. El diagnòstic i l’evidència experta coincideixen que els sistemes educatius han d’avançar cap a enfocaments més inclusius i més competencials, en què el currículum quedi nucleat en temes fonamentals i els alumnes adquireixin la capacitat d’aprendre a aprendre al llarg de la vida. Penso que aquesta visió del sistema educatiu reuneix tot el consens democràtic, i ho hauríem de subratllar.
També hi ha un consens elevat quan diem que ens cal un sistema educatiu més flexible, obert i centrat en com s’aprèn, més que no pas en com s’ensenya. Això implica dirigir el focus cap als processos, el treball col·laboratiu del professorat i la implicació educadora de la comunitat a fi de construir autèntics ecosistemes d’aprenentatge ben connectats i d’alt rendiment. El dret a l’educació com a escolarització està evolucionant cap al dret a l’aprenentatge, un canvi qualitatiu de pes que pressuposa avançar més en la personalització educativa i garantir l’alfabetització múltiple a tots els nostres alumnes perquè s’espavilin en un futur impredictible i complex.
De la pandèmia en podem extreure lliçons valuoses compartides per tothom. La primera és la digitalització plena del sistema educatiu. La segona és la necessitat de reforçar i cuidar l’equitat educativa, i la tercera és el desenvolupament de l’aprenentatge personalitzat, que ha de disposar de recursos i ràtios adequades. En un moment com el que vivim, els actors polítics i els agents educatius ens hem de centrar a aconseguir acords estratègics per fer que l’educació sigui un motiu d’orgull per a la ciutadania i un veritable motor per al nostre sistema productiu.
Com a ministra d’Educació i Formació Professional vull oferir un gran acord en àmbits que gaudeixen d’un consens de fons. El pacte és cosa de valents, afirmava Miquel Roca, un dels pares de la Constitució. La modernització de la formació professional, l’extensió de l’educació infantil, la digitalització plena del sistema, l’impuls a les STEM i la reforma de la professió docent són cinc components clau en què és possible i preferent arribar a acords duradors. De la mateixa manera, crec que ja ha madurat el debat sobre la necessitat de corregir la cultura de la repetició, amb la conseqüent pèrdua de talent i sobrecost per al sistema (un 14% de tota la despesa no universitària), a més de recuperar l’equitat amb l’objectiu de millorar els resultats del conjunt del sistema.
La nova llei educativa (Lomloe) continua en període d’esmenes fins al setembre. Així doncs, després d’una participació elevada en l’elaboració del projecte, la tramitació parlamentària sens dubte enriquirà el text. És una llei que recull l’ampli consens social en matèries com ara els drets de la infantesa, la coeducació, l’educació afectivosexual, el desenvolupament sostenible, l’educació cívica i la no discriminació i no segregació per qualsevol condició social i personal.
És una llei modernitzadora, que amplia l’autonomia dels centres, que recupera el concepte d’escola democràtica, en què les famílies decideixen i participen, que aposta per un aprenentatge més interdisciplinari i competencial, que limita les repeticions i que reforça l’equitat i la millora contínua de resultats per mitjà d’avaluacions diagnòstic.
Fer compatible l’excel·lència amb l’equitat és possible. No només no es contraposen, com pensen alguns, sinó que es reforcen mútuament. Aspirem a modernitzar un sistema educatiu amb unes altes expectatives i un alt rendiment que universalitzi aprendre a aprendre com a garantia cultural i competencial. Volem que la llei sigui duradora sota un nou esperit de consens i reconstrucció que ens mereixem com a país, com a economia competitiva i com a comunitat cívica. És hora de situar l’educació i la formació professional en el nivell de consens social i polític amb què funciona tota democràcia avançada.