Dues ànimes en un govern

S’ha complert el primer any de la legislatura municipal amb un balanç desigual per dues causes externes. La primera va ser la tardor calenta que va patir Barcelona per les protestes contra la sentència de l’1 d’octubre, que van derivar en una ciutat incendiada. La segona ha estat la crisi sanitària de la Covid-19 i les seves conseqüències, de les quals tardarem anys a recuperar-nos. En el pla polític, la situació ha millorat respecte al mandat anterior, que va estar sotmès al bloqueig paralitzant del govern minoritari de l’alcaldessa Ada Colau.

El pacte entre els comuns i els socialistes ha donat una estabilitat política que no es veia des de feia més d’una dècada a Barcelona. A més, la nova conjuntura d’aliances que va propiciar la investidura del president Pedro Sánchez ha facilitat una entesa més bona amb ERC a la capital catalana. Per la seva banda, Junts per Catalunya ha facilitat les coses al govern municipal gràcies a l’acord d’intercanvi de suports a fi de propiciar l’aprovació del pressupost de la Generalitat. Això explicaria l’ambient d’ampli consens que va portar a aprovar folgadament els comptes de l’Ajuntament a començaments d’any. Ara el govern municipal s’ha embarcat a aprofitar aquest bon clima per impulsar el pla de recuperació del coronavirus i el pressupost associat. Volen tancar l’acord aquest mes perquè després de l’estiu entrarem

S’estén la percepció a Barcelona que el PSC té un paper subaltern: “Collboni proposa però Colau disposa”

en un nou context previ a les eleccions catalanes que enrarirà les relacions entre els partits.

Mentrestant, a la cuina domèstica del govern municipal cada cop és més evident l’existència de dues ànimes amb posicions diferents que intenten dissimular en públic. El PSC de Jaume Collboni ha recompost la malmesa relació de l’Ajuntament amb els sectors econòmics, comercials i turístics de la ciutat, a qui ha promès més atenció i comprensió. Aquest esforç, però, es veu frenat per decisions dels seus socis de govern. L’última ha estat l’ofensiva contra el cotxe privat, sigui o no sigui contaminant, i les restriccions d’accés al centre que han imposat els comuns sense consensuar-les amb els comerciants, que, per cert, també són veïns de la ciutat. Amb tot, hi ha altres qüestions menys explicades en què les diferències obren bretxa, com ara el canvi de rumb al districte del 22@, l’abordatge de les polítiques culturals, el model turístic o la seguretat ciutadana.

Tota la ciutat percep l’existència d’aquestes dues ànimes dins el govern de Barcelona. Ara bé, també s’estén la idea que els socialistes hi tenen un paper subaltern. “Collboni proposa però Colau disposa, perquè és qui mana i té l’última paraula”. En aquest sentit, els comerciants se senten traïts: “Collboni promet suport al teixit comercial per sortir de la crisi mentre Colau restringeix l’accés dels clients al centre. Amb una mà t’ofereixen ajuda i amb l’altra te la treuen”. Aquesta política no té futur perquè genera desconfiança i comporta el risc que una de les dues ànimes acabi a l’infern... electoral.