La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mons d’art
J.F. Yvars
Al llarg de bastants anys, els balcons de l’hotel Brighton, a la Rue Rivoli de París, davant de les Tuileries, han estat la meva talaia per entreveure la cruïlla de l’art nou: el Louvre, el Museu d’Orsay, l’Orangerie i els palaus expositius que flanquegen els Camps Elisis. Durant l’implacable segle XX, època de fantasmes i trinxeres, l’art ha esfullat amb avidesa l’envellida margarida en aquesta privilegiada geometria espacial parisenca. On s’ha encunyat tot el que destacava altre cop a l’horitzó de les cultures històriques.
El temps de les hipoteques, de les conseqüències, com volia Churchill, al nostre univers figuratiu i simbòlic sembla el moment del balanç per plantar cara a l’enigma de la globalització de forma i projecte artístic i la seva seqüela de malentesos.
Al Louvre conflueixen totes les singularitats que han perfilat la imaginació moderna, tradicions colonialistes, col·leccionisme primerenc, interpretacions respectuoses o no amb els seus matisos que enumeren els fons del museu, al qual s’afegeix el flux cardinal de l’art ètnic o primer en una mena de legitimació metropolitana i moderna. Si la sala dels Estats aplega les obres més punxants de la cultura visual pròxima, la mirada d’Occident, les sales perifèriques que envolten la biblioteca d’investigació exhibeixen models culturals que permeten integrar i interpretar motius figuratius i gràfics múltiples i sovint contraposats, ja a l’època de l’antropologia científica que deu tant a Levy Strauss, i l’etnografia afroasiàtica.
En definitiva, el Louvre destaca per la seva diversitat i custodia la col·lecció més reeixida des d’un punt de vista universal. El museu, com és sabut, es va construir com a fortalesa defensiva el 1190 per defensar París de les incursions vikingues, però Francesc I i Caterina Mèdici després el van reconvertir en la poderosa construcció renaixentista que coneixem, després de renovades rectificacions que conclouen en la provocadora Piràmide de Pei, que dona entrada al Nouveau Carrousel central.
Una imponent proposta que talla la respiració del visitant més audaç. L’aportació renaixentista va portar al museu La Gioconda i un gran nombre de pintura gran italiana. Lluís XIV va quedar sorprès que només 200 obres vertebressin la col·lecció, que es va obrir de seguida a protegides donacions nobiliàries i greus expropiacions eclesiàstiques. I després a les ètnies colonitzades, particularment nord-africanes.
El 1793 es va adaptar al nou ordre després dels ardors revolucionaris que l’imperi napoleònic convertiria en empresa pàtria. Entrava el preciosisme de Vermeer i els flamencs, Gericault, amb obres tan singulars com La cosidora i El rai de la Medusa, amb l’Esclau moribund de Miquel Àngel, que protegia l’entrada a les sales d’escultura. La col·lecció europea és un conjunt d’obres magnífiques que delinea i puntua la tradició europea entre 1400 i 1900, quan cedeix el testimoni al pugnaç Museu d’Orsay, que culmina amb l’impressionisme.
La pintura flamenca, alemanya, espanyola i italiana es transfiguren en els vectors d’un exigent disseny expositiu sense parió –Rembrandt, el Greco i Zurbarán, a qui van precedir Giotto i Cimabue en la tradició del primerenc realisme de perspectiva lineal primer i veneciana o cromàtica després.
Piero della Francesca, Paolo Uccello i l’inabastable Leonardo són fites insuperables de la pintura narrativa, que imposen el rigor genial i ajusten comptes amb l’experimentació formal que el romanticisme personalitza en el neoclassicisme centreeuropeu. Amb mestres de la mirada com Caravaggio o les derivacions orientals més impactants: Egipte i Àsia es confonen amb el model hel·lè: la Victòria de Samotràcia és una obra missatgera sensible d’un temps d’art genuí de tradició i tendències que preludien el brillant despertar medieval de Saint-Denis, també recuperat pel museu.
La decoració immobiliària presideix l’envoltant atmosfera imperi que encoratja, ja a l’època recent, la seqüela de l’artesanat industrial i la cultura de la joieria i la indumentària que van convertir París en el lloc preuat de la moda i el disseny, en el moment d’entreguerres. Un miracle de conviccions que uneix poder, curiositat i una política activa que va convèncer a tothom. La subtilesa de l’historiador Pierre Rosenberg i l’aguda mirada polièdrica de Michel Laclotte són encara un model a descobrir per les generacions futures, igual que les lliçons de l’Escola del Louvre, on vaig escoltar Umberto Eco tramar la millor perspectiva del fenomen del museu obert i sense fronteres que donava respostes a les ansietats del segle XXI, llavors a les portes.
“Res no és només bonic”, el diagnòstic fulminant d’un poeta valencià contemporani.
Al Museu del Louvre conflueixen totes les singularitats que han perfilat la imaginació moderna