La Vanguardia (Català-1ª edició)
Línies de llum en la foscor
Juan Escudero presenta a la Pigment Gallery la seva obra gràfica recent; Baró d’Evel continua sorprenent
Juan Escudero (Bilbao, 1966) presenta a la Pigment Gallery la seva obra gràfica recent –13 aiguaforts excel·lents– en relació amb una esplèndida selecció dels seus dibuixos i pintures sobre paper realitzats entre el 2012 i el 2020.
La mostra es titula Discontinuidad i és tan recomanable com la que va presentar la primavera del 2017 a la galeria Esther Montoriol, amb el títol Línea de tiempo.
Aquella va ser la primera gran exposició individual presentada per aquest artista a Barcelona, ciutat on resideix.
Línea de tiempo era un bon títol, ja que en l’obra de Juan Escudero es dona sempre un factor temporal, que s’expressa mitjançant un desplegament de línies en l’espai. Gairebé totes les seves obres es podrien definir com a addicions de traços lineals irregulars i contigus, que configuren paisatges temporals, extensos o fragmentaris, alhora que mostren el procés gradual de realització del quadre.
El temps adopta així la forma d’un espai travessat o solcat per una suma de traços successius. I l’aspecte d’aquells paisatges pot ser orogràfic, aquàtic, orgànic, desèrtic, o de geometria trencada, o també de pulsació humana o de tremolor indefinida. Però en qualsevol cas tenen un caràcter meditatiu, com les línies de sorra als jardins zen de Kyoto.
Les formes d’aquests quadres concilien nocions i mètodes oposats, que atorguen una riquesa plàstica i poètica especialment valuosa en un context minimalista.
Escudero aconsegueix que la precisió i l’atzar treballin en un mateix sentit i es complementin. A la seva obra, la combinació de disciplina i indisciplina produeix accidents que enriqueixen el projecte, com passa a les millors peces musicals de King Crimson; el seu líder –Robert Fripp– feia servir precisament aquests termes (disciplina més indisciplina) en un sentit complementari. L’obra plàstica d’Escudero suggereix equivalències musicals. Té una dimensió paramusical relacionada amb certes peces postminimalistes que desenvolupen variacions a partir d’un reduït repertori de formes, tons i elements. Les variacions d’Escudero tenen relació amb les de
Discreet Music, la composició minimalista de Brian Eno. Curiosament, la mostra d’Escudero del 2017 va coincidir amb la d’Eno a Barcelona, i allà vam coincidir tots tres, a la terrassa del centre Arts Santa Mònica, parlant sobre algunes equivalències de les diferents arts.
La musicalitat dels paisatges de línies d’Escudero és per descomptat visual, i en els seus quadres apareix en forma de repeticions i variacions de traços gairebé paral·lels, però irregulars i fractals. Els paisatges apareixen com una suma de les empremtes dels seus gestos. I el caràcter sembla diferent segons si es tracta de línies negres sobre fons clar o bé de línies blanques sobre fons negre, o de color fosc (blau, verd, vermell). Les línies fosques defineixen llocs físics, però els traços i gestos blancs sobre negre semblen il·luminar un paisatge que prèviament era fosc.
La selecció que presenta Pigment Gallery inclou una obra titulada com l’àlbum de Joy Division Unknown pleasures. És una meravella que mereixeria ser a qualsevol dels millors museus d’art contemporani del món, preferiblement a Barcelona o a Bilbao. (Exposició fins al 15 de setembre, agost tancat.)
No és freqüent que els millors èxits artístics i literaris obtinguin al moment oportú l’atenció, difusió i reconeixement que mereixen. Sovint els millors creadors són reconeguts pòstumament: Bach, Vermeer, Van Gogh, Juan de la Cruz, Pessoa, Kafka, etc. Per això m’alegra l’èxit que els últims mesos està assolint el grup teatral Baró d’Evel, dirigit per Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. A l’èxit de crítica i de públic s’han sumat els premis i el reconeixement institucional que suposa obrir la temporada del Grec aquest any difícil, amb una peça
‘Falaise’ és una de les obres que expressa més bé l’esperit del temps de l’inici del segle XXI
pluridisciplinària titulada A tocar!, amb la participació musical de Refree i plàstica de Frederic Amat.
Crec que l’espectacle de Mateu i Decourtye Falaise (Acantilado, 2019) és una de les obres que millor expressa l’esperit del temps en els dos primers decennis del segle XXI, i que aquesta peça serà recordada en el futur com ho són ara uns quants espectacles ja mítics: Café Müller, de Pina Bausch, Le ciel est noir, d’Heura (Isabel Ribas i companyia) i The Mahabharata, de Peter Brook.
A aquest trio afegiré també altres peces dels anys vuitanta menys difoses, però també memorables i més properes a la poètica i el sentit de l’humor surrealista de Baró d’Evel: Zotal (1985), de Vittore e Gina, La reina del caos (1986), de Petit Comité i diversos espectacles de Ramón Colomina amb Petit Comité (Objeto de mi vida )iambEl Gusano Impasible.
Decourtye i Mateu són capaços d’aconseguir un còctel lúcid i extraordinari a partir de licors tan diversos com són Beckett i el circ, Kantor i Zotal, Chaplin i Keaton.