“Només mostrem una tria de la realitat”

Què passa quan ens adonem que no és tan difícil mentir sobre la nostra vida? Quina sensació produeix aquesta immunitat de viure una vida de ficció sabent que l’interlocutor no et pot descobrir? Però què passa quan es tracta del teu millor amic, que viu a l’altra punta de món i que un dia torna a casa? Amb aquestes premisses, Sandra Comas (Puigcerdà, 1977) basteix la seva primera novel·la, Encara som nosaltres (La Campana), després del reconegut Eixam. Vuit contes per a vuit veus. L’autora treballa en una distribuïdora de cinema –“No són bons moments, amb la Covid-19”– i és llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària.

Comas ha volgut fer un joc entre la veritat i la mentida, que va sorgir d’una anècdota ben senzilla: “Una amiga va pujar a un taxi i el conductor li va començar a fer preguntes. Ella no estava d’humor i li va respondre coses de la seva vida que no eren veritat. El cas és que, com que no l’havia de tornar a veure, s’hi va trobar còmoda i li va agradar fer-ho”. Amb aquesta espurna, “la novel·la és la història de dos amics d’infància –relata Comas– que es retroben quan ranegen la quarantena, després d’anys sense veure’s, i aniran descobrint que tot el que s’han explicat no es correspon ben bé amb la realitat. Per tornar a encarrilar una mica la seva vida, hauran d’aturar-se i mirar enrere, per poder seguir endavant”.

Aquests dos amics són en Pol i l’Àngel. En Pol viu a Nova York i sembla que ha triomfat en el mercat de l’art, i l’Àngel viu a Barcelona i sembla que treballa de conservador al Museu Arqueològic, i sembla que té xicota.

Però la realitat que primer descobrim és que l’Àngel fa de missatger i que no en té, de xicota, tot i