Quin músic barroc i ja aleshores ‘pop’ és el més prolífic de la història?

Va ser una màquina de la música, per altres autodidacta en gran manera. Va fugir de la complexitat i sofisticació que els aristòcrates i formidables del gremi defensaven en la composició. I va conrear un estil relativament simple que arribava millor a la gent comuna i agradava als joves. Va ser d’alguna manera, salvant les distàncies del terme i amb permís dels puristes, un pop del barroc amb un peu en el classicisme.

“Quan la partitura té molts passatges difícils, gairebé sempre fa de la música una càrrega. Amb la qual cosa un percep ganyotes de contrarietat. I hi dic més: un que pot servir a tants ho fa millor que el que escriu alguna cosa només per a uns quants”, va escriure per argumentar la senzillesa de les seves construccions musicals. “El que és compost amb simplicitat serveix universalment per a tothom”, va resumir.

El nostre home va néixer el 1681 a Magdeburg (avui Alemanya), dins d’una família sense particulars vincles amb la música. Però a ell aquest art el va atreure de seguida. La seva mare, propietària d’una fàbrica de cervesa i vídua des que ell tenia 4 anys, va mirar de frenar la seva vocació i el va enviar a una escola a Zellerfeld amb l’esperança que agafés el gust a matèries més lucratives. Però i ara. El noi tenia 12 anys, i ja aleshores va compondre la seva primera òpera, Sigismundus, basada en La vida

de Calderón. D’adolescent, estudiant a la prestigiosa escola secundària Gimnasium Andreanum, a Hildesheim, el seu talent musical va acabar d’explotar amb el suport de l’autoritat escolar. Ell solet va aprendre a dominar les flautes dolça i travessera, l’oboè, el violí, el contrabaix, l’orgue... El 1701 es va graduar a l’Andreanum i se’n va anar a estudiar Dret a Leipzig, on va fundar el Collegium Musicum, institució que dirigiria Johann Sebastian Bach i seria vital en la història de la música alemanya.

Parlem de Georg Philipp Telemann, home amb un gran sentit de l’humor que de seguida es ficava a la butxaca a qualsevol. La seva agradable manera de ser i relacionar-se, unida a la seva forta personalitat i confiança en si mateix, li van valer per guanyar-se el respecte dels seus crítics i desafiar amb èxit les autoritats que pretenien coartar les seves propostes. Perquè Telemann va ser un innovador, tot i que sobretot un incansable productor de música. Fins al punt que ni ell mateix no va saber mai quantes peces havia compost. Avui sabem que van ser unes 3.000, de les quals se’n conserven al voltant de 800.

Amic de J. S. Bach, que el va fer padrí del seu fill Carl Philipp Emanuel, el portentós artista va ocupar càrrecs rellevants a Leipzig, Sorau, Eisenach i Frankfurt abans d’establir-se a Hamburg, on va ser director musical de les cinc esglésies principals. I a sobre escrivia poesia i mantenia una febril activitat com a editor de les seves obres.

Telemann va tenir menys fortuna en la seva vida personal. La seva primera dona, Amalie Louise Juliane Eberlin, dama de companyia de la comtessa de Promnitz, va morir quan va donar a llum la filla de tots dos, només 15 mesos després del casament.

El compositor es va tornar a casar quatre anys després, el 1714, amb una jove que havia ocupat com a criada, Maria Katharina Textor. Però aquesta segona dona, amb qui va tenir vuit fills, li va ser infidel i va acumular un gran deute de joc. Es van escampar els rumors i els diaris locals van publicar detallats relats de les aventures. El músic va ser motiu de burla i escarni com a marit senil i menyspreat. Però ell, lluny d’esporuguir-se, va respondre component l’òpera còmica El matrimoni desigual entre Vespetta i Pimpinone o la cambrera dominant, amb iròniques al·lusions a la seva situació. Va ser un gran èxit.

Amb ressonàncies dels estils italià, francès i alemany de l’època, Telemann va firmar centenars de suites per a orquestra i obertures; almenys 25 òperes, algunes de tema espanyol, com Ferdinand und Isabella (1703); innombrables peces instrumentals per a orquestra de cambra, entre les quals destaca la col·lecció Tafelmusik. També va crear 19 Passions, no poques lieders i àries religioses, nombroses cantates, desenes d’oratoris i gran quantitat de música per educar els organistes sota la seva direcció, inclosos 48 preludis de coral i 20 petites fugues per acompanyar harmonitzacions de coral per a 500 himnes. No en va està considerat el compositor més prolífic de tots els temps. Va morir a Hamburg el 1767.