La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’últim ball?
El trident per fi es diverteix, amb cops de taló, vaselines i gols
xar gaire el nivell, no ensorrar-se. Aquesta vegada no va passar. El Barcelona va convertir el partit en un monòleg, va tocar i va tocar i va tenir el quart a tocar en accions de Suárez, Vidal i Alba. Els canvis de Setién, que va canviar Suárez, no van modificar el panorama i, ja amb Riqui Puig al camp, el Barça va elaborar una llarga jugada que va acabar en una rematada a la xarxa de Messi.
L’equip blaugrana va celebrar el quart però no va pujar al marcador. El va anul·lar el col·legiat després de la revisió de l’inefable VAR, que va retrocedir la seva moviola fins i tot mig minut més enrere per trobar un possible fora de joc de Vidal. Piqué s’ho va prendre a broma i va fer un gest amb les mans com fent anar uns titelles. N’hi havia per a això i per a molt més. Per sort per als seus interessos el Barça tenia una renda que va conservar i va ampliar gràcies a un últim gol d’Ansu Fati. Una gran resposta.
Somriures i abraçades. Gols i golassos. Cops de taló i vaselines. Feeling i fantasia. Purpurina i petons. El 5 de juliol el Barça va descobrir el que amagava. Allò que gairebé no s’ha vist en tota la temporada. De més verdes en maduren. És el que devia pensar Quique Setién, que, com al seu dia Phil Jackson, va veure que o unia l’equip i en treia profit o ja podia començar a fer les maletes.
El 1997 el mestre zen va aconsellar als seus jugadors que aprofitessin i gaudissin de la temporada com si fos l’últim ball, l’última cançó d’una nit genial. Que era la seva última oportunitat de fer alguna cosa gran. Havia de ser l’última temporada als Bulls del tècnic, però també de Jordan, Pippen, Rodman, Steve Kerr i Longley. Venien vents de canvi i s’augurava un final de cicle. Així doncs, tots es van esforçar per regalar-se un final feliç, un sisè anell.
Alguna cosa d’això hi va haver en el partit que el blaugrana van plantejar a Vila-real. Hi ha maneres i maneres de tancar la temporada, i el Barça, el seu tècnic i els seus jugadors han triat la més honrosa i elogiosa. La d’ensenyar tot el que poden fer junts, la de demostrar tot el futbol que hi ha a les seves botes. Malgrat que per a la Lliga aquesta aliança potser arriba massa tard. Llàstima que passi quan només quedin quatre jornades i calguin dues ensopegades del Madrid. Ara bé, la maniobra encara pot donar fruits a la Champions.
Els joves Fati i Riqui Puig es van quedar a la banqueta quan segurament es mereixien jugar. Però Setién, que havia admès públicament que no havia trobat acomodament a Griezmann, va canviar el sistema per acontentar el campió del món en un 4-4-2 amb Messi a la punta del rombe. Són, segurament, les posicions que el francès, Suárez i Leo poden sentir més com a pròpies, més a casa. I els cracs l’hi van agrair amb una actuació coral colossal. Després de jugar només dos minuts contra l’Atlètic, Griezmann es va voler agradar amb un gol de taló en el 0-1, però Pau Torres se li va avançar i va batre el seu porter.
Messi es va lluir amb un paper en què cada cop està més còmode, el d’assistent –ja n’ha fet 19–. Va regalar l’1-2 després de regatejar Anguissa i Mario amb un gran eslàlom. Va definir Luis Suárez amb una gran rosca. És el seu gol 194 al Barça i, en sis cursos, iguala Kubala com a tercer màxim canoner del club. El deu va cedir l’1-3 de taló en una acció en què va intervenir el trident. Si la passada va ser de ballet, la rematada va ser de saló. Griezmann, des de la frontal, va col·locar amb delicadesa la pilota suaument per l’aire amb l’esquerra, com el mateix Messi al Villamarín l’any passat, com Maradona a Belgrad. Era el seu primer gol en deu jornades. La vaselina va tenir efectes alliberadors. Messi estava satisfet per la imaginació i la definició. Somreia feliç, potser reil·lusionant-se. Griezmann el va abraçar com mai en aquests onze mesos. Amb complicitat. Fins i tot Quique Setién va alçar els braços. Amb ganes. Reforçant-se. I si l’últim ball en realitat fos el primer?
Matisos tàctics a banda, els dos primers gols blaugrana van arribar després d’una de les accions més importants del futbol d’atac: la divisió. Dividir consisteix a avançar metres en conducció obligant el rival a sortir al pas de qui té la pilota alliberant un espai a l’esquena. Una acció arxiconeguda però impossible d’aturar si aconsegueix la sincronització correcta. Al primer gol va ser Sergi Roberto qui va dividir per alliberar l’entrada d’Alba al centre i, al segon gol, Messi va fer el mateix amb Luis Suárez després de baixar una pilota llarga de Ter Stegen que molt pocs poden baixar. A prop de l’àrea... Divideix i guanyaràs!
Suárez i Griezmann van firmar gols de bona factura i el VAR va intervenir per perjudicar el Barcelona
Luis Suárez va igualar els 194 gols de Kubala i ja és el tercer màxim golejador de la història del club
Però tot aquest moviment posicional té també alguns condicionants. I en el que més va patir ahir el Barça va ser en les vigilàncies defensives. El 4-4-2 en rombe precisa els laterals molt alts i això va provocar que cada sortida del rival fos un dos contra dos per als centrals. Així va arribar el gol i aquesta és la raó per la qual, encara que va tenir menys pilota del que està acostumat, el Vila-real va acumular 10 xuts (4 a porteria). Si bé és cert que és una situació molt difícil de gestionar per als dos defensors que retrocedeixen, també ho és que el Barça haurà de perfeccionar les vigilàncies.
Griezmann, que va jugar pel centre, va elevar la pilota des de la frontal com l’argentí contra el Betis