Una altra referència

Maria Canyigueral

Lloc i data: Palau de la Música Catalana (17/VIII/2020)

Queden encara alguns concerts d’aquest cicle estival del Palau de la Música amb la possibilitat d’escoltar destacats joves intèrprets que, en una programació habitual plena d’“estrelles”, no tenen lloc. Atenció al pròxim (dia 20) Joel Bardolet i Marc Heredia, i la Sonata de Franck, essència modernista.

És una experiència única –uns dos-cents espectadors habituals– que fa seva una de les sales de música més espectaculars del món. Va ser l’ocasió d’escoltar la jove pianista catalana Maria Canyigueral, que sorprèn per les seves qualitats tècniques i per la recerca de caràcter i expressió a les obres, en un programa molt ben plantejat, d’alt nivell de dificultat, amb obres de Bach, Haydn, Beethoven, i de Montsalvatge la Sonatine pour Yvette –amb Yvette a la sala. Una excel·lent i intensa versió amb un cuidat aprofitament de les harmonies flotants subjacents i brillantor. En mans de bones pianistes es veuen les qualitats d’una gran obra.

La sessió es va obrir –i es va tancar amb propina (BWV 853) igualment atractiva i introspectiva– amb Bach, elegant Preludi i fuga en Do menor (BWV 849), sensibilitat en la pulsació, plena d’inflexions i tractament de les veus i reconfortant repòs en l’harmonia.

Va continuar la Sonata en Mi menor (Hob XVI:34) de Haydn, versió amb brillantor, en què potser –si se’m permet- caldria realçar en el fraseig picades d’ullet que Haydn feia a la seva audiència cortesana i burgesa aprofitant les repeticions. Una obra scarlattiana, i en actitud de suggerir, crec que aquest autor aniria molt bé a la pianista que ja ha mostrat la seva sensibilitat a Granados en ocasions anteriors.

A la brillant versió de Montsalvatge –l’allegretto del qual vam gaudir altre cop a les propines– va seguir una obra magna de Beethoven, la Sonata núm. 13 Mib major op 27 núm. 1 (Quasi una fantasia) en què Canyigueral va deixar veure la seva capacitat de buscar sonoritats, com la subtil dels acords inicials (altra vegada aquella tensió que deixa percebre la sensibilitat en el toc), i el color amb un fraseig elegant i molt en sintonia amb la intensitat que demanda l’obra. Una Sonata plena de dificultats que certament necessita rodatge, i per això aquests joves intèrprets haurien de figurar en les programacions catalanes i estatals. No entenc com és que auditoris importants de Catalunya no aposten –cert és que el públic prefereix els noms encara que siguin velles glòries– per aquest patrimoni singular de què disposem.