El privilegi dels pescadors

Flandes esgrimeix un tractat del 1666 per pescar en aigües britàniques encara que fracassi el Brexit

Carles II d’Anglaterra va tenir una vida agitada. Una dona amb qui es va casar en dues cerimònies diferents, cap fill legítim, però un mínim de 12 amb les amants, un pare decapitat i ell passant nou anys a l’exili abans d’ocupar el tron d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda després de la mort de Cromwell. Tres dels anys exiliat els va passar a la ciutat flamenca de Bruges i, agraït per la seva hospitalitat, el 1666 els va atorgar el Privilegiï der visscherie, el privilegi dels pescadors que donava a 50 vaixells d’aquesta ciutat drets eterns de pesca en aigües britàniques.

El que semblava un modest episodi oblidat de la història va ser actualitat aquest mes d’octubre quan l’ambaixador belga a la UE, Willem van de Voorde, va treure el tema en una reunió sobre les negociacions del Brexit. Davant la sorpresa dels seus col·legues, l’ambaixador va apuntar que, encara que fracassin les negociacions sobre la relació futura amb el Regne Unit i, amb això, acabi l’accés dels pescadors europeus a les aigües britànics, els de Bruges mantindrien els seus drets. Cinquanta vaixells d’aquesta ciutat podrien continuar pescant en funció d’aquell privilegi de fa 350 anys, al qual ara estan traient acuradament la pols.

El Govern flamenc insisteix en aquest dret, que creuen que els servirà si les negociacions del Brexit no donen fruit. “Una primera anàlisi legal indica que el privilegi dels pescadors encara es manté”, va dir la consellera d’Economia de Flandes, Hilde Crevits, disposada a jugar aquesta carta si és necessària. Segons les seves dades, més de la meitat dels ingressos dels pescadors flamencs procedeix de les captures en aigües britàniques. Tenen una flota modesta, 67 vaixells, però el conjunt del sector proporciona feina per a 2.500 persones, segons la consellera que considera que “expulsar els pescadors flamencs de les aigües britàniques suposa una amenaça existencial per a tota la indústria”.

Encara que Flandes hagi desenterrat aquest “privilegi” del 1666, el seu valor legal no ha estat provat mai. En dues ocasions anteriors es va esgrimir aquest document de Carles II, el rei conegut com a Merry Monarch (el monarca alegre), encara que sense arribar mai a resultats concloents. La primera oportunitat va tenir lloc el 1849, en unes negociacions de pesca entre el Regne Unit i la Bèlgica que acabava de constituir-se en Estat independent, i l’argument no va impressionar gaire els britànics.

Més pintoresc va ser el segon intent, el 1963, amb un regidor de Bruges, Victor Depaepe, navegant cap a aigües britàniques amb la intenció declarada de fer-se detenir i portar el cas als tribunals. Per això, va advertir de la seva partida amb sengles telegrames a la reina d’Anglaterra i al primer ministre Harold Macmillan. Va aconseguir publicitat, però no que hi intervinguessin els jutges. Aparentment, els assessors del Ministeri d’Agricultura britànic haurien recomanat no anar a judici perquè no podien garantir al cent per cent que guanyarien el cas.

Veurem si ara el privilegi torna a desenfundar-se i amb quina sort. Dependrà en primer lloc de com transcorrin les negociacions del Brexit, que des de la setmana passada es desenvolupen de forma intensiva a Londres i que demà es traslladen a Brussel·les.

Darrere de les declaracions provocadores, es detecten avenços, encara que ningú no sap si seran suficients, i el gener, la data del desamarratge del Regne Unit de la UE, és molt a prop. Dels tres grans obstacles que queden en les negociacions, un és la pesca. Cal resoldre el denominat level playing field, argot de Brussel·les per indicar que els productes britànics no poden entrar al mercat únic beneficiant-se d’ajuts d’Estat que els col·loquin en posició d’avantatge, i també la governança, és a dir, com es resoldran les disputes que, no ho dubtin, sorgiran. Després ve la pesca que, encara que pot tenir un pes econòmic limitat, políticament és molt sensible. La UE ha deixat meridianament clar que, sense acord en pesca, no hi ha acord global, i encara que és un tema que afecta només vuit països dels 27, fins al moment la resta ha fet pinya davant el que es consideren intents britànics d’obrir bretxes entre els països europeus. Si apliquen realisme, els pescadors europeus no poden esperar disposar dels mateixos drets de què gaudeixen actualment, però intenten que la reducció de quotes sigui el menor possible. Mentrestant, els 50 de Bruges esperen amb el Privilegiï der visscherie a la recambra, per si de cas.

Carles II va atorgar el dret etern de pesca a 50 vaixells de Bruges, agraït per acollir-lo en l’exili

NIKLAS HALLEN / AFP