La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La monarquia vincula la màxima tradició amb el màxim progrés”
Sergio Vila-Sanjuán, periodista guardonat amb el premi Nacional de Periodisme Cultural 2020
Ara que la monarquia no passa pel seu millor moment a causa de les informacions que acusen el rei emèrit de pràctiques il·legals, el periodista Sergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957) publica el llibre Por qué soy monárquico (Ariel), en què defensa el paper de la institució i el sentit que té avui.
El seu llibre sembla per moments una crònica familiar.
És un gènere mixt. En part és crònica familiar, en part és reflexió cultural i en part és llibre de tesi. Des de fa temps he recopilat el material de la relació de tres generacions de la meva família –del meu pare, del meu avi i de la meva– amb la institució. A més a més, els últims deu anys he tingut bastant contacte amb la monarquia perquè he estat als jurats dels premis de la Fundació Princesa d’Astúries i de la Fundació Princesa de Girona i he pogut veure com funciona en una àrea que, de fet, és molt poc coneguda, l’àrea cultural de les fundacions. Arran del debat que va començar al març, vaig pensar que era un bon moment per escriureho. Si la monarquia es posa a debat, hi havia d’haver arguments favorables també perquè el que hem viscut és una situació amb moltes crítiques. Però alhora he intentat fer una reflexió que deixi de banda el més immediat del tema.
Entrem en matèria. Té sentit que avui la direcció de l’Estat sigui hereditària?
La monarquia és hereditària per definició i és dinàstica. Si creus en la institució i en els seus avantatges, no pot ser de cap altra manera. A l’obra esmento el famós rànquing de The Economist dels països amb més qualitat democràtica del món, i dues terceres parts dels primers són monarquies parlamentàries i hereditàries. El que queda clar és que funcionen.
Com defensa la institució més enllà del seu vincle personal?
La Corona genera estabilitat. Vincula la màxima tradició amb el màxim progrés, i en el cas espanyol vincula el present amb una història de cinc segles i més... Per tant, crea en el ciutadà una certa sensació de continuïtat en la història, i això és important. I avui la monarquia és fruit del moment més important de consens polític que hi ha hagut aquí, que és la Constitució del 1978. Malgrat que estiguem en un moment de debat i que la figura de Joan Carles de Borbó sigui opinable, la meva impressió és que la monarquia ha fet bons serveis a Espanya, també aquests últims anys. Felip VI compleix admirablement amb la seva feina
També defensa que té un paper ritual.
He intentat fer una revisió cultural i també ritual de la qüestió monàrquica. Moltes vegades es diu que la monarquia és anacrònica, però ser una mica anacrònic és part de la gràcia de la institució. I a més a més, hi ha el tema del ritu. El filòsof sud-coreà Byung-chul Han assenyala que el ritu és necessari en la societat perquè és on es veu unida i on troba punts de confluència. La figura del rei, que existeix gairebé des de l’inici de la societat, és una figura mitològica i una estructura simbòlica que s’adapta en cada època a les circumstàncies diferents. El símbol és una figura central de la societat a què tothom es pot referir. Abans era una figura amb poder. Avui no, perquè el poder és democràtic i la sobirania és al poble, però sí que és una figura simbòlica, i els símbols són útils per a la col·lectivitat.
Unides Podem ha dit al Congrés que cada vegada que la dreta defensa la monarquia “li escurça la vida”.
La monarquia surt d’un consens en què hi havia la dreta, l’esquerra, comunistes, catalanistes... No és patrimoni d’un sector concret.
Parla dels monàrquics que van ser antifranquistes i que també van ser represaliats, tot i que en menor grau, al principi de la dictadura.
Ara no se sap gaire, però al seu dia sí. La figura de Joan de Borbó és una icona antifranquista a partir del Manifest de Lausana perquè defensa l’establiment d’una monarquia democràtica alineada amb el pensament dels aliats com a recanvi a la dictadura de Franco. Ell està en aquesta lluita fins al restabliment de la democràcia. El joanisme és un refugi on va a parar molta gent antifranquista de diferents tradicions. A Catalunya els joanistes fan activitats conjuntes amb els catalanistes. Quan es fa el contuberni de Munic, bona part dels organitzadors són monàrquics joanistes. El joanisme és una senya d’identitat important, i el fet que ho sigui facilita que durant la transició el restabliment de la monarquia no es vegi com una continuïtat del franquisme.
Va ser el pensament de Joan de Borbó el que va establir les bases de la transició?
Hi va contribuir amb més gent, i en el joanisme s’elaboren moltes de les posicions que després s’assentaran en la democràcia, però el que queda clar és que el gran i veritable motor o un dels grans motors va ser Joan Carles, per molt que després, recentment, hagi comès errors. Però seria injust no reconèixer el paper que va tenir a l’hora de desmuntar l’aparell franquista de l’Estat i obrir les portes per a la Constitució i el restabliment de la democràcia.
Fa paral·lelismes amb la trajectòria de Joan Carles de Borbó i de Jordi Pujol. És possible separar el paper institucional de comportaments poc ètics?
“És una figura simbòlica, i els símbols són útils per a la col·lectivitat”
“Es diu que és anacrònica, però ser una mica anacrònic és part de la gràcia”
“És una icona antifranquista a partir del Manifest de Lausana”
“Seria injust no reconèixer el seu paper a l’hora de desmuntar l’aparell franquista”
Recorro a una teoria de l’historiador Ernst H. Kantorowicz, la de Los dos cuerpos del rey. Una cosa és la figura institucional i transtemporal, i una altra, la seva activitat com a persona normal subjecta a debilitats, errors... Tots els grans escriptors saben que els éssers humans són capaços del pitjor i del millor, i quan estem davant homes de poder d’una llarga trajectòria, com el rei emèrit o com Pujol, és bastant freqüent trobar totes dues coses, malgrat que no és desitjable. Però és freqüent. Joan Carles I ara està sota sospita, tot i que la justícia de moment no ha dit res. Però històricament té el pes que té, i una cosa no pot treure l’altra. En el cas de Pujol, estem davant un polític de gran pes i gran influència en la societat catalana, i el dia de demà caldrà separar la seva aportació constructiva de tota aquesta part que ha anat a parar als tribunals aquests darrers anys.