Fer números en pandèmia

Els pressupostos generals de l’Estat no són una construcció de política econòmica tancada al voltant de si mateixa, malgrat que sempre s’hi busquen coherències i equilibris suposadament necessaris perquè rebin l’aprovat d’economistes i polítics.

Els pressupostos presentats ahir no compleixen cap de les teòriques condicions formals per a aquella aprovació ortodoxa. El dèficit d’aquest any no s’assemblarà al calculat (serà molt més gran) i per tant també ho serà el de l’any que ve. El 2021 no es reduirà aquest desquadrament entre ingressos i despeses en 3,6 punts del que l’economia produeix en un any, el producte interior brut (PIB), com apunten els números de María Jesús Montero, la ministra d’Hisenda. Una sola vegada en aquest tumultuós principi de segle un govern, el de Mariano Rajoy, ha aconseguit reduir el dèficit en aquesta proporció, una dècima més, fins al 3,7%. Va ser entre els anys 2012 i 2013, a costa d’una enorme tensió social i política. L’avantsala de la gran crisi institucional posterior i, precisament, de l’eclosió de Podem, en les eleccions europees del 2014. També el moment del no, a seques, del gallec al pacte fiscal d’Artur Mas, aleshores president de la Generalitat; una altra crisi enorme.

Tampoc el creixement econòmic no serà el vaticinat: en aquest exercici la caiguda de l’activitat serà més gran i menor el creixement en el pròxim. El mateix passarà amb la recaptació d’Hisenda, que segons els pressupostos avançats ahir assoliran un rècord històric l’any vinent, malgrat que hi haurà més aturats que abans de la pandèmia, menys consum i més de la meitat de les empreses del país tancaran aquest exercici amb pèrdues (Banc d’Espanya dixit).

En resum, excés d’optimisme pel que fa al comportament de l’economia, i això porta a infravalorar les despeses associades a la caiguda, i eufòria pel que fa als ingressos, que estaran molt per sota. Al final de l’any que ve la realitat no tindrà gaire a veure amb el que figura al llibre que el president Pedro Sánchez i el vicepresident Pablo Iglesias van exhibir ahir davant les càmeres sobre un suport de metacrilat. La credibilitat macroeconòmica del pròxim pressupost no és un dels seus punts forts.

És un pecat mortal que obliga a condemnar-los al 100% sense més consideracions? Si ens basem en la història pressupostària recent, aquesta dissonància entre el que recull el paper i el que ofereix la realitat no és pas extraordinària. Els pressupostos tendeixen a no encaixar, i els seus pronòstics no són encertats o no es veuen corroborats pels esdeveniments econòmics.

No li va passar a Rajoy, el ministre d’Hisenda del qual, Cristóbal Montoro, va acabar sent el que més pressupostos del Regne ha elaborat. Tampoc en la fase de bondat econòmica anterior a la crisi financera, durant els últims anys del popular José María Aznar i els primers de José Luis Rodríguez Zapatero, amb el prudent Pedro Solbes com a flamant vicepresident econòmic.

La bondat essencial dels pressupostos en aquests temps de pandèmia ha de raure en el seu encaix amb la realitat del conjunt de l’economia en què hauran d’operar. Són una part que ha d’equilibrar els escoraments de la resta, de vegades fins i tot a costa de la seva pròpia imatge. Estimularan el creixement? Contribuiran a mantenir el teixit econòmic i evitar pèrdues majors? Animaran el consum i la inversió? Aportaran, amb la despesa, més del que restaran amb la recaptació addicional d’impostos?

Des d’aquest punt de vista, els

Les previsions dels pressupostos sobre el comportament de l’economia no tenen aparences de complir-se

La bondat essencial dels comptes públics en temps de pandèmia rau en el seu encaix amb la resta de l’economia

comptes coneguts per indicis ahir aposten sens dubte per l’estímul econòmic. La despesa total creix formalment un 13%. Un salt gens menyspreable, que arriba al 33% si se li sumen els fons europeus (de moment en forma de deute addicional avançat per l’Estat). Plantejar, en aquest context d’augment notable de la despesa, pujades d’impostos és gairebé un reconeixement obligat que tot té límits, però està clar que no és el millor moment.