La Vanguardia (Català-1ª edició)
Morir al ras i en solitud
Acte en record de les 70 persones sense llar que han perdut la vida l’últim any a Barcelona
No vull molestar”, repetia en Lorenzo quan li preguntaven si necessitava un allotjament per no haver de continuar dormint al ras. En Lorenzo, de 61 anys, és un dels 70 ciutadans sense llar que han mort els últims dotze mesos a Barcelona i a qui ahir es va retre homenatge en un acte organitzat per la fundació Arrels i la parròquia de Santa Anna. “En Lorenzo, un home extremament discret i educat que va viure des del 2001 al carrer, exemplifica a la perfecció la invisibilitat de les persona sense sostre”, recorda amb tristor Bob Walker, treballador social de la fundació Arrels.
En Bob i la seva companya Gemma Gassó van ser els dos únics assistents al recent funeral d’en Lorenzo. “Tota la seva història és molt trista. Els equips de carrer d’Arrels van contactar per primera vegada amb ell el 2005. Sempre estava sol a la zona del parc de la Ciutadella. Va venir d’Osca el 2001 per trencar amb tot. La seva frase era ‘no vull molestar’. Un cop li vam donar unes vambes i no s’ho podia creure, estava tan agraït...”, continua explicant Walker. En Lorenzo no esperava res. Va dormir sobre el ciment durant els seus últims 19 anys, tret d’unes quantes setmanes, quan ja estava molt malalt.
“A l’agost va caure i es va trencar un braç, però a l’hospital li van detectar que patia un tumor incurable. No el vam poder visitar amics d’Arrels. Txema Anguera, treballador social, és un d’ells. “El vaig conèixer quan pernoctava al carrer –explica–; després es va estar en pensions, tornava al carrer... Alguna cosa el removia per dins, tenia un cert sentiment conscient d’autodestrucció, fins que va tenir un pis, on es va sentir molt feliç. Ell era un existencialista, un gran cínic; jo vaig tenir converses amb ell sobre l’humà i el diví; era culte, havia llegit molt durant la seva joventut i tenia un punt d’intel·lectual, d’elegància. Xerrar amb ell era un plaer”.
En Gabriel va teixir potents llaços amb la família d’Arrels, i va fer un canvi quan, a través d’aquesta entitat, va aconseguir un habitatge i va complir amb el seu propòsit de beure menys. Ja greument malalt, Anguera i els seus companys el van poder visitar al sociosanitari on estava ingressat i al final va poder contactar amb una germana per videoconferència.
A Arrels recorden amb afecte en Gabriel i les seves frases lapidàries. “Va dir a un periodista que tenia més probabilitats d’acabar al carrer que de comprar-se un iot”, apunta Anguera. “Es podia parlar amb ell de qualsevol tema; a mi em recordava els tertulians dels anys cinquanta”.
Unes vint persones, entre personal d’Arrels i alguns familiars, van acomiadar en Gabriel.
Subsistir sense sostre redueix dràsticament l’esperança de vida. De mitjana la mort els ha arribat als 56 anys, 26 menys que a la resta de veïns de Barcelona, detalla Ferran Busquets, director d’Arrels. Dels 70 morts (64 homes i 6 dones), 18 han acabat la seva existència en la duresa del carrer.
Setanta parells de sabates instal·lades davant de la parròquia de Santa Anna, impulsora de l’acte juntament amb Arrels, recordaven ahir les persones sense llar que se n’han anat els últims dotze mesos. Una cada cinc dies.