THE PIONEER SPIRIT LIVES ON.

país, la més antiga democràcia parlamentària, exemple de convivència, de maneres exquisides, molts es faran un tip de riure. I els qui no riguin se sentiran ofesos perquè ningú té prou autoritat per repartir medalles sobre les seves qualitats o els seus defectes. Se senten més còmodes quan se’ls diu que foren un gran imperi i que van guanyar moltes guerres. Ah, i que l’any 1966 es proclamaren campions del món de futbol amb aquell Bobby Charlton, que és una icona nacional. Els inventors de la majoria dels esports no han conquerit el nombre més gran de trofeus en l’àmbit internacional, llevat potser del criquet.

Però sempre mostren un escepticisme desinhibit sense ostentar cap senyal d’ostentació. El més habitual és que si tenen un complex de superioritat de qualsevol mena, ha de ser subtil, d’una polzada com a molt, inapreciable, tot i que sigui real. Una mica i prou.

I per adular aquests britànics que han fet de la decadència, fictícia o real, un posat, una manera de moure’s, el millor és dir-los que són indolents, ganduls i poca-soltes. L’escriptor irlandès Bernard Shaw va conquerir la fama i la fortuna escrivint i proclamant que els anglesos eren uns estúpids.

Són guanyadors per naturalesa, però també accepten les derrotes com si fossin victòries. Cal no oblidar que l’explorador i capità Robert F. Scott és tan llegendari com Edmund Hillary, l’alpinista i explorador neozelandès, que va coronar l’Everest per primer cop l’any 1953 en nom de l’Imperi Brità nic. La gesta fou anunciada el dia de la coronació de la reina Elisabet II. Scott es va trobar involucrat en una cursa damunt dels gels de l’Antàrtida amb el noruec Roald Amundsen, que fou el primer de plantar la bandera del seu país al pol Sud.

Amundsen va arribar-hi el 14 de desembre de 1911, i el capità Scott hi va fer cap el 17 de gener de 1912. Per pocs dies, amb la desgràcia que tota l’expedició va morir en el camí de retorn a la base on havien deixat el vaixell. Ni glòria ni vida. Amb tot, la gesta del capità Scott és degudament reconeguda en una de tantes estàtues de bronze que es troben prop de Trafalgar Square. Era un oficial de la Marina Reial que havia competit amb esportivitat i coratge, malgrat haver arribar en segon lloc.

El declivi dels imperis i de les civilitzacions va a poc a poc. No es té pressa, perquè els moments de la pèrdua de poder o de força s’aprofiten per viure plàcidament. Són els temps de gran creativitat artística i cultural que produeixen fenòmens com els Beatles, els grans actors de teatre i de cinema, la literatura sobre les entranyes de la seva tendència a produir grans espies, bons diplomàtics i excel·lents acadèmics. Un país que pot eternitzar-se en la seva decadència perquè es troba a gust anant costa avall lentament, sense empentes, però sabent que les frivolitats de les elits conservadores poden durlo al precipici.