La Vanguardia (Català-1ª edició)
Amb el que hi ha, cal entendre’s
La clau del resultat no serà només qui guanya les eleccions en nombre d’escons, sinó quantes majories són possibles. Si hi ha més d’una opció, la legislatura pot ser imprevisible.
Quan ERC va atorgar la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall –que havia guanyat en vots però no en escons– per encapçalar un tripartit d’esquerres el 2003, no va ser una resolució fàcil d’adoptar per als republicans. Els seus dirigents van fer un pas que sabien que provocaria recels entre la militància i que havien d’anar a totes per explicar la seva posició de manera convincent. Per bé o per mal, les decisions d’Esquerra marquen el rumb de la política catalana des de fa dues dècades. Sempre a la recerca d’una posició hegemònica que se li resisteix de manera obstinada. Guanyi o perdi la votació d’avui, és probable que els republicans es vegin obligats a triar una opció decisiva.
El debat al si d’ERC, aquell 2003, va ser intens. Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós es van alinear amb la teoria que aquell Govern d’esquerres acabaria arrossegant el PSC a les tesis del sobiranisme per construir així un suport social majoritari a favor d’un referèndum d’autodeterminació (que Carod situava el 2014). Se suposava que CiU, desposseïda del confortable revestiment del poder, s’afegiria a aquella demanda com a comparsa. I ERC exerciria de ròtula central del país.
Però els dos tripartits van sumir la gestió diària en un terrabastall polític constant, un fet que va acabar perjudicant els resultats electorals de socialistes i republicans. A ERC es va desencadenar una crisi que va acabar amb la traumàtica decapitació de tota la cúpula. Des d’aleshores tant ERC com el PSC desconfien de qualsevol acostament mutu com el gat escaldat de l’aigua freda. I la nova direcció republicana d’Oriol Junqueras va optar per virar cap a l’acord amb Convergència basat en la meta de la independència i amb l’afany de substituir aquesta força com a vector nuclear de la societat catalana. Junqueras ho va fer al principi amb molta prudència, sense entrar al Govern d’ Artur Mas. I després ja a fons, cavalcant sobre el tsunami del procés.
ERC es presenta avui a un nou examen crucial. Si no aconsegueix superar Junts tota la seva estratègia es pot desbaratar. Tant la desplegada per ocupar l’espai de Convergència com l’assajada al Congrés de col·laboració amb el Govern
central. El seu resultat s’haurà de llegir sempre en relació amb el que obtingui Junts, el seu rival per l’hegemonia de l’independentisme. Però tant si guanya com si queda al darrere del partit de Carles Puigdemont és possible que ERC hagi d’afrontar decisions complicades després de les eleccions. L’element clau del resultat que donin les urnes no és només qui guanya en nombre d’escons, sinó quantes majories són possibles. La independentista sembla força garantida, segons totes les enquestes. La d’esquerres només per algunes. En cas que hi hagi les dues opcions, ERC es trobarà en un dilema.
Si es produeix aquesta doble possibilitat la legislatura pot ser diferent de la que estem a punt de deixar enrere, fins i tot encara que es formi un executiu independentista, sobretot si aquest depèn de la CUP. El document signat pels partits favorables a la secessió que veta un Govern amb el PSC demostra que a la política catalana continua imperant l’eix identitari per sobre de qualsevol altra consideració. Però la política fa molt voltes. Les eleccions de fa tres anys van arribar després de la intervenció de l’autonomia i l’empresonament dels líders del procés. En aquesta campanya els presos han pogut participar sense que la Fiscalia –gens sospitosa de condescendir amb els condemnats– hagi actuat per accelerar-ne l’empresonament. Els indults poden ser la pròxima estació d’un apaivagament progressiu.
Els últims pressupostos del Govern, que van tirar endavant gràcies al vot dels comuns perquè la CUP se’n va despenjar, van demostrar que no és fàcil mantenir el bloc estanc únicament independentista. Aquesta fórmula només va funcionar mentre hi havia un objectiu que predominaven sobre totes les altres coses, per complir en un termini delimitat en el temps, com va ser el referèndum de l’1-O. Però els dos grans partits independentistes són conscients que no estan en condicions de repetir l’experiència a curt termini. Així doncs, cap vencedor sortirà d’aquestes eleccions en disposició de fer i desfer al seu aire. Com tampoc cap bloc podrà imposar el seu criteri a l’altre. Amb els elements que hi ha s’haurien d’entendre. I no caure en la temptació de repetir les eleccions.
mdgarcia@lavanguardia.es