L’enquesta final

La majoria independentista resisteix el desgast però el PSC manté les opcions de ser la primera força

L’enquesta final sobre les eleccions catalanes s’ha començat a escriure aquest mateix matí amb caràcter irrevocable. Tot i això, una part del desenllaç ja estava escrit als múltiples sondejos que s’han anat fent les últimes setmanes. I aquest relat anticipat es podria resumir en quatre capítols. El primer, i el més important, ja que determinarà el signe del nou Govern català, és el relatiu a la correlació entre el bloc independentista i els partits de projecció estatal. I aquí pràcticament totes les estimacions semblen garantir la majoria absoluta parlamentària –que no necessàriament en sufragis– de les formacions secessionistes: ERC, Junts, la CUP i el PDECat. Fins i tot amb menys d’un 45% dels vots aquests grups sumarien 68 escons –la meitat més un de la Cambra catalana–, per bé que la majoria de sondejos eleven aquesta xifra fins a 70. Una gentilesa del sistema electoral, que fa més de quatre dècades que està instal·lat en la provisionalitat.

El segon capítol, no menys important, perquè determinarà l’estabilitat del Govern, és el que se centra en el desenllaç del duel entre Junts i Esquerra per l’hegemonia independentista. I aquí, encara que ERC es pugui acabar imposant en vots, és perfectament possible que el partit de Puigdemont i Borràs aconsegueixi més escons o fins i tot segelli un problemàtic empat en nombre de diputats amb l’Esquerra d’Aragonès i Junqueras. De nou, una altra pirueta del sistema electoral. I enmig d’una correlació tan complexa caldria afegir l’atribolada experiència de governar amb un partit assembleari i antisistema com la CUP.

El tercer capítol afecta el guanyador formal dels comicis: la primera força en vots. Certament, el contingut d’aquest capítol podria tenir una importància més simbòlica que efectiva, ja que no necessàriament es traduiria en

FONT: una opció de govern; per exemple, si el PSC aconseguís la victòria però l’independentisme sumés majoria al Parlament. Tot i així, un triomf socialista enviaria un missatge de distensió al conjunt de Catalunya: a l’altra banda de la trinxera identitària les forces dominants, tot i que oposades a la secessió, serien ara les partidàries del diàleg i d’acordar un marc de convivència acceptable

Dades en percentatge per a tots els catalans (i no només per a una part del país). Se’n diu finestra d’oportunitat.

Finalment, un quart capítol –de tanta rellevància espanyola com catalana– gira al voltant de la lluita acarnissada que mantenen les tres forces d’àmbit estatal que se situen entre el centre i la dreta extrema: Ciutadans, PP i Vox. I aquí el terratrèmol que insinuen alguns sondejos durant les últimes setmanes podria portar a una eventual inversió de posicions. D’una banda, el PP mantindria en termes una mica més suaus la seva posició dels comicis del 2017, quan el vot útil de centredreta i identitat espanyola se’n va anar massivament a Ciutadans i va empènyer els populars a la marginalitat. Però ara, a més a més, el PP s’enfrontaria a un nou competidor pel vot de l’espanyolisme més radical: Vox.

Les enquestes han anat mantenint una situació d’empat tècnic entre populars i ultres, mentre que Cs semblava que retenia un cert avantatge en la seva condició de força més votada fa tres anys. Tot i això, aquesta inèrcia sembla que s’ha afeblit durant els últims compassos de la campanya, i el vot útil de l’antagonisme sense voluntat de diàleg ni concessions a l’independentisme hauria anat basculant cada vegada més a favor de Vox. La conseqüència principal d’aquesta deriva seria que els ultres no només avançarien el PP, sinó que també podrien superar Ciutadans.

Els números d’aquest llibret

electoral es resumeixen en una forquilla d’entre 30 i 33 escons per als tres favorits (PSC, Esquerra i Junts); entre 9 i 11 per a Vox; entorn de vuit (amb opcions d’arribar en algun cas a nou) per als comuns, la CUP i Ciutadans, i entre cinc i set per als populars. El PDECat, en el supòsit que arribés al 3% dels vots que permet accedir al repartiment d’escons, sumaria entre dos i quatre parlamentaris.

En definitiva, l’escenari que avui dibuixin els electors probablement no desmentirà el conjunt de les enquestes difoses, però es pot moure en els marges més extrems. D’aquesta manera, per exemple, la participació podria caure per sota d’un 55%, per bé que algun sondeig la situa per sobre d’un 65%. I, a partir d’aquestes oscil·lacions, la majoria independentista podria descendir fins a un 45% dels vots i salvar per la mínima la seva hegemonia parlamentària o elevar-se fins a la màgica xifra d’un 50% i superar amb escreix el còmput dels 70 escons. I el mateix pot passar respecte al guanyador: PSC, ERC i Junts sembla que tenen les mateixes possibilitats de quedar primer, segon o tercer, si no en vots sí almenys en escons. La forquilla socialista es mouria entre 31 i 33 diputats; la d’ERC, entre 31 i 32, i la de Junts, entre 28 i 31. Però tot sembla dependre de petites diferències de vot en l’atribució de l’últim escó de cada província. I això és el que estan dilucidant en aquest mateix instant els electors catalans.

Estret equilibri entre ERC i Junts i sisme al centre i la dreta estatals: Vox amenaça PP i Ciutadans